La mar dels llibres

Reconec que al llarg dels darrers anys, en mudances diverses, he aprofitat per anar-me desfent de la meitat de la meva biblioteca. Hi han sobreviscut la majoria de llibres de poemes, els dietaris, les novel·les que m’han commogut, els toms estranys que m’han meravellat, algunes edicions antigues que amb el temps són més i més tresors, revistes ben editades, plaquettes d’amics, fulls esparsos, que de tan esparsos no recordes ni com van arribar a la teva vida. Vent del temps sense vent, ja, reposant en els racons de tu.

Per què, i com, he arribat a traginar llibres, per mi encara resulta un misteri. Si miro enrere, en la meva infància a penes n’hi havia, a casa. Els diners que entraven a la llar familiar anaven a parar a quefers més prosaics, si se’m permet aquí l’adjectiu, més elementals, com el menjar, el beure o algun vici de trascantó com podia ser el tabac o alguna ampolla de conyac o de licor dolç.

Alguna de cava, en un moment d’eufòria. O el cotxet per anar a buscar la llum a Torredembarra o la fresca a la Vall d’Aran. Però llibres, no.

Pocs. Uns quants, la majoria de regalats pel banc de torn, premis Planeta, l’Agatha Christie, algun patracol de l’editorial Juventud. Jo entraria a literatura pels tebeos, sobretot amb Mortadelo y Filemón.

I tot plegat, evidentment, en llengua espanyola, tot i alguna heroica excepció de principis de segle de cançons o contes tradicionals catalans. Com diu Ferran Sáez al seu Acaçar la boira, en efecte si la gent no tenia llibres en aquella època, de les dècades dels cinquanta i seixanta i inclús setanta, era perquè no volia, perquè prioritzava altres vies per alimentar l’ànima. Avui dia, podríem afegir, succeeix bastant el mateix, en general.

Els llibres llueixen per la seva absència en moltes cases, i en moltes cases hi són per acolorir una lleixa i mai seran llegits. Diumenge va morir algú que els estimava, els llibres. Els llegia i els comprenia.

Els sentia, sense prejudicis. Coneixia la bellesa que serven. I l’espremia a doll.

És un dels millors directors de cine europeus, que llega unes quantes obres capitals. Agustí Villaronga va dignificar la literatura al seu particular univers de cel·luloide, allà on reposarà per sempre. Encara no som conscients del que significa per al país, per a l’art, aquesta pèrdua immensa, aquest cor de llum que ens han arrancat.