Esfilagarses (i IV)

Un home gran, molt gran, s’atura davant meu en un portal. Feia l’acció d’entrar-hi, però de cop s’ha parat i mira. I retrocedeix un pam. I torna a aturar-se. Un raig de llum entra per alguna lluerna de dalt a baix, de dreta a esquerra. I al davant se li obre aquest feix de llum intensa, feixuga, una llum que quasi pot agafar-se amb les mans. I ell la contempla, girant el cap a una banda i l’altra.

Allà on jo només veig una claror encegadora, potser ell hi veu la història del temps, l’univers sencer, condensat en la seva llavor primigènia. O potser alguna història concreta, d’una persona concreta, que ja no hi és sinó en el caient daurat que se li bada al davant igual que un tapís. O potser tan sols està aclaparat, ofuscat pel broc lumínic que li trepana la retina i li sacia per fi el dèficit de vista que arrossega. Potser hi veu per primera vegada a la vida.

En el seu darrer sospir, Goethe va cridar “més llum!”. Almenys això és el que dicta la llegenda. I ho donem per cert perquè necessitem fer-ho. Hem construït en aquest traspàs un dels moments més reveladors de la història de la humanitat. Un instant abans de la mort, un geni s’endinsa en la matèria fosca del cosmos i l’encén per nosaltres.

Diuen ara, però, que aquest esclat consignat pel metge personal de Goethe, i que Eckermann ja va matisar en un proletari “obriu el porticó perquè entri més llum”, en realitat era diferent. En lloc de “mehr Licht”, el mestre va exclamar “mehr nicht”. En anglès el “no more” s’entén de seguida. En català es complica: “no més” resulta poc natural. Res més, prou, fins aquí, sembla que cridi Goethe. Ja és suficient, per a una vida. Em planto. Adeu-siau. Infinitament més prosaic, no deixa de ser també infinitament poètic, i molt més cert i tal vegada més savi.

Goethe ho era molt, de savi. Allà teniu, com si res, la seva teoria dels colors. La llum l’obsessionava, com a bon poeta que era. Ell no té cap culpa d’haver prefigurat la psicologia dels colors, la cromoteràpia que envaeix cotxes, hidromassatges i sales d’espera. Al final, la manta de la nostra vida no s’esfilagarsa pels peus, sinó pel cap. No ens arriba al coll, se’ns desfà a la gola, mentre s’espesseeix per moments a l’altura dels peus nus. Les arrels les tenim calentes, bullint, i entrem en la fosca descalços, com qui entra al portal de casa, a poc a poc.