Les veus

Tallem-lo, va dir el pare, i el vam tallar.”

Aquest és un vers de Pere Pena, del poema El noguer. Poques vegades, amb tan poques paraules i tan senzilles, s’ha arribat a dir tant. O sigui, poques vegades la poesia ha sigut tan poesia, tan fidel al que hauria de ser la seva pròpia naturalesa. Amb mots transparents, amb una sintaxi preclara, el vers flueix com l’aigua, t’entra i es poua endins, però no s’entolla; reverbera per sempre, tremola per sempre, en el fons del que som. El pare acaba tallant un noguer, i el tallen, amb el fill, testimoni d’anys, del silenci dels anys que l’han fet fusta i cos i vida dins del paisatge, que és extern i també intern, memòria d’una era i d’una família lligada a la terra, com ell mateix. Els arbres s’agombolen en la terra, perquè no podem emigrar, i es plauen tan sols de contemplar les estacions que pinten el paratge al voltant, fent ells mateixos de llavor de color i relleu, com una carn.

Per arribar a escriure així, en aquesta aparent senzillesa, calen molts anys de vida, de lectures i de recerca d’una veu. Perquè es mostri així de consolidada, cal paciència i fe. La senzillesa no vol dir mai el que exhibeix, sinó que de manera natural transmet tota la complexitat del que anomena amb precisió. Com si en un sol testimoni del present l’autor fos capaç de conjurar passat i futur, ni que el futur sigui buit, talment una mort.

Diu Spielberg que enveja l’estil dels clàssics. Poderosos directors com John Ford, Fritz Lang, Sam Peckinpah o Alfred Hitchcock tenen un estil, una veu, inconfusible, sovint fonamentada en una narrativa límpida, aclaparadora, que mostra la tensió i la bellesa de veure. I és cert que el creador d’aquesta meravella que és La llista de Schindler sembla no tenir un estil propi, com si en cada pel·lícula s’adaptés al que el guió li mana. O potser aquest sigui el seu estil, però no una veu. La firma que reposa secreta en cada pla d’un film d’Orson Welles, la seva mirada, t’atansa, per reconeixible, a allò que vol transmetre. Ho vol i ho aconsegueix. I pocs artistes poden presumir d’aquesta fita, de la ment fins a l’emoció aliena. Un miracle dels sentits.“Jo he vingut a ciutat, buscant el mar./ Però l’ombra de l’arbre encara creix/ i penetra en la llum d’aquesta platja.” Les ombres, les veus, les mars sense platja, mai s’acaben. Ens creixen a la vora, endins i clares, des dels bressols fins a les tombes.