Filadèlfia a les genives

L’altre dia vaig somiar amb la Sara.

La Sara és la filla d’uns amics. Ara ja és gran. En el somni, és petita, que era com era quan jo la vaig veure per darrera vegada, molt de temps enllà.

Somio que fa l’esmorzar. Com si fos la meva filla, la veig traginant a la cuina un àpat peculiar: dos torradetes sucades amb filadèlfia i un tallet de salmó, a mode de montadito. Una fulla d’enciam. I un minicogombre.

Aquell vespre posterior al somni, la casa dels meus amics gairebé s’inunda per una rebentada als baixos de l’edifici.

Yeats deia que en realitat els somnis són exactes, precisos, i el que ens falla és la memòria que en tenim, dispersa, difusa, com si la miréssim a través d’un cansament. Un record entretelat, potser per la voluntat d’agrisar-lo.

Yeats també demanava que si algú passava pels seus somnis trepitgés amb molta suavitat, perquè eren fràgils.

La saviesa dels somnis s’assembla a la saviesa dels poemes. Mai pot ser detallada del tot: ha de bregar amb les incerteses, amb el pont esquerdat que recorres per anar d’una punta a l’altra, des del lloc on contemples el paisatge fins al lloc on has arribat al lloc que contemplaves. Hi ha un teletransport, com a les pel·lícules, i sovint no saps què ha succeït i què collons hi fots, allà. Com en un somni, vaja.

Detesto el filadèlfia, amb aquell sabor reminiscència d’un formatge que ho vol ser tant que se’t clava entre les genives, com vindicant-se.

Interpretar els somnis ja són figues d’un altre paner. El temps, en els somnis, sembla que s’atura. Hi apareixen cares del passat, o cares d’un futur que no va ser, postals d’indrets i noms que només hem conegut a mitges i que completem. En els somnis estranys, el temps ens posseeix a nosaltres, i no a la inversa, com volia Sèneca. Ell deia que és l’únic que posseïm de veres.

I allà es queden, en un flaix, el filadèlfia, l’enciam, el salmó, el cogombre, un esmorzar per a algú que mai no esmorza. L’aigua del temps, que tot ho inunda. Els records esqueixats del nen que vas ser i que et visita a través d’un túnel fosc i solitari, des del no-res. Els morts parlant sense paraules des del racó de la cambra, des del racó de tu.