La rosa i les espines

Fa una mica de basarda sentir i llegir el que diu el candidat socialista a l’alcaldia de Lleida. El senyor Larrosa –nom que pel que es veu cal pronunciar amb la o tancada i la esse sorda, a la castellana– retreu al govern actual de la Paeria no fer un seguit de coses pendents. Resulta com a mínim irònic que algú el partit del qual ha detingut el poder a la ciutat les darreres dècades tiri en cara a algú, qui sigui aquest algú, no concretar un projecte determinat, o criticar els passos encarats precisament perquè les qüestions que calia resoldre per fi es resolguin. És, per definir-ho amb suavitat, el súmmum de la ironia. O de la demagògia, una paraula que implica coneixement del que es proclama i de com es proclama malgrat ser conscient de la fal·làcia. Per seguir amb el bilingüisme, podríem qualificar-ho de desfachatez, una paraula d’arrels i concomitàncies perilloses. També acusa, l’esmentat candidat, el paer en cap de falta de lideratge. Es veu que treballar en equip, coordinar, designar responsabilitats perquè cadascú, des del seu lloc específic, pugui esbossar i implementar idees per a bé dels seus conciutadans, que li paguen per fer-ho, denota falta de lideratge, de responsabilitat. Es veu que no sortir a totes les fotos inaugurant la petita taifa de torn, no voltar amb cotxe oficial per la ciutat a la recerca improvisada dels actes més concorreguts del dia, no collar fins a l’anul·lació aquells propers o llunyans que discrepen, implica una manca flagrant de lideratge. Potser aquesta manera de concebre la cosa pública és la directa i lògica conseqüència de dècades de fer just el contrari, quan la política es concebia a major glòria d’una sola persona, en una xarxa radial de clientelisme i prebendes ancestrals, intocables, que van anquilosar una societat que demanava a crits airejar-se, progressar, canviar en el nou segle. Potser no, segur. Per sort, i per desgràcia, els fets parlen sempre per si sols, mal que pesi. I les paraules per emmascarar-ho, també: voler una ciutat “verda, neta, feminista i moderna” és com no dir res. Mots suats, buits ja de contingut i que només serveixen per als maniquins del teu aparador. Lleida sens dubte ha merescut sempre els dirigents que ha votat. Tant de bo aquesta meva vella pàtria estimada sàpiga fer-ho millor d’ara endavant, si és que tenim el coratge de mirar amb ulls rejovenits cap al demà.