Construir o destruir

Segons assenyalen les enquestes publicades per aquest diari recentment, sembla que a la Paeria de Lleida van camí de repetir el tripartit. O el bipartit. I a repetir alcalde com a llista més votada, ERC. Miquel Pueyo sembla que de moment fa bona la dita de les eleccions municipals, en les quals el vot busca prioritzar la gestió de la proximitat, allò que el toca de més a prop, que no pas els camins inextricables que hagi pogut emprendre el partit les sigles del qual l’emparen.

Aquesta màxima resulta proporcionalment aplicable als dos partits tradicionals espanyols, PSOE i PP. D’una altra manera no entendríem ni un sol dels vots que puguin rebre formacions que van impulsar i abraçar el vergonyant 155, aquesta mena de Decret de Nova Planta que va humiliar, colpejar i espoliar tot Catalunya. Dic tot, arreu del territori, perquè la censura i el menyspreu no entenen de colors polítics ni intel·lectuals: arrasen el que troben. Per això la violència sempre serà indiscriminada si pretén ser efectiva. Votar el PSOE, ai, vull dir el PSC, és legitimar-la, i no hi ha doblec moral que valgui. El biaix aquí ve vestit de lamentable postveritat, que és com es construeixen les mentides. Mireu, si no, el discurs vacu de la dreta, per exemple, populista ja de mena des dels inicis de la democràcia, apel·lant als temes primaris habituals: la ciutat està bruta, cal emparar el pobret i maltractat castellà, els veïns se senten abandonats pel govern de la ciutat, deixem anar alguna insinuació racista, mentim per defecte sobre els impostos i el bé comú, evoquem el futur mentre retornem, tant com es pugui, al passat. En fi, la morralla quotidiana de qui busca tan sols la cadira per la cadira, com els seus cosins germans socialistes.

Que Vox entri a l’ajuntament, en aquest o en qualsevol ens públic, fa feredat. Pensar-ho m’inocula un cruiximent constant a la medul·la, un raspall de pues al cervell. Votar qui vol anihilar-te drets i imposar-te deures no s’entén. Però la política ja ho té, això. El miserable sempre pesca en aigües contaminades. Cal ser crític quan s’elegeix, a l’urna, a la vida. Però des de la construcció: voler anorrear, o legitimar els que han anorreat o anorreen, esbossa una pèssima perspectiva.