La fam

De petit, els esforços dels pares perquè mengés alguna cosa eren endebades. Fugia del menjar com de la pesta. Encara avui detesto, com si d’un trauma remot es tractés, els cigrons, la truita a la francesa i el codony que m’obligaven a deglutir al menjador del col·legi unes monges benintencionades però impenitents. Anava jo a la finestreta per on es repartien les menges amb el primer, el segon i el tercer plats a mig engolir i suplicava que no podia més, però la voluntat d’aquelles cuineres i cambreres de fe era molt més forta que la meva. Amb arcades, entre tibantors de coll i gola, sacsejant el cap com un posseït, havia jo de seguir menjant, fins al final de la darrera engruna, malgrat que em quedés sol en aquella sala, davant l’atenta mirada inquisidora de les meves escarcelleres. Curiositats del temps, m’apassiona l’ou en totes les seves formes, tan simple, tan intens, tan exquisit, tret de la truita a la francesa. Potser per això, quan m’empasso amb devoció una truita del que sigui (de patates, de carxofes, de samfaina), he de deixar a la vora del plat la vora de la truita. Els sabors, com les olors, et retrotreuen allà on la fondària del teu cos vol anar, sense que la ment pugui combatre-ho amb les seves habituals petites dosis de prudència.

A casa, la tàctica fugissera s’accentuava i, per combustió espontània, a sota del meu llit apareixien de tant en tant crostons de pa, restes de tota mena d’embotits, trossos de carn, gallons de fruita. En la meva tendra ingenuïtat intuïa que sota un llit s’amaga un abisme sens fons. Després vaig traslladar la tàctica a la part posterior de la nevera: aquí ja em doctorava, perquè aquest giny pot estar anys sense moure’s, malgrat que tard o d’hora les olors, maleïdes, et traeixen, com un gat mort emparedat que encara miola. Un dia, vaig tirar una costella pel balcó del sisè on vivíem, aprofitant que ma padrina era a la cuina i dinava mig sol. “Ja he acabat.” “I on és l’os?”, va inquirir-me ella, amb la seva parquedat habitual de dona de postguerra. “També me l’he menjat”, vaig improvisar. Una mirada reprovadora va partir-me en dos, fins al moll dels meus, d’ossos. “Com es nota, que no has passat mai gana. Pensa que els nens de l’Àfrica es moren perquè no poden menjar.” Aquesta és la culpa, el pecat, la fam. El dolor heretat, el pa sec, la por de tenir i no tenir. I l’alegria.