Sense cobertura

Si avui és dijous, m’hauria de dir Vidal Vidal. Però no. Soc el dels dimarts. Aquesta setmana ens hem intercanviat, per primera vegada en 25 anys, els dies per problemes meus conjunturals, que van impedir les comunicacions. Espero que l’escriptor arbequí em perdoni la gosadia de bescanviar-li la columna, ni que sigui per aquest cop puntual. Fa uns dies ens esquinçàvem les vestidures perquè una caiguda d’internet deixava Lleida deu hores sense a penes res i, en efecte, sembla que cada dia que passa som més esclaus de la tecnologia i anem oblidant el lloc d’on venim i on anirem a parar, un lloc sense cobertura.

Deia en el meu paper perdut que havia d’acudir a la cita de cada dimarts, un paper que ara se m’ha endijousat, que, ironies del destí, viatjar fins a un lloc on els mòbils i internet no arriben t’obre les portes a un món ple de possibilitats, la més gloriosa de les quals és el buit. De vegades, per avançar, cal aturar-se i buidar i buidar-se, ja que l’ànima ha de resetejar-se cada cert temps, ella sola, sense intrusos, fent del seu propi buit un farciment de ferro picat per tornar a emprendre el camí i els embats que t’esperen. No fer res, doncs, mirar la paret, el paisatge, descobrir el so d’algun ocell que escampa arreu la seva reverberació com si fos silenci, menjar a poc a poc, sentir la forma d’una pedra sota la sola, transformar una olor en un record o en una pàtria. El món és tan infinit que et cap a la palma de la mà. Pots posseir-lo tan com vulguis, que no s’esfumarà.

O en aquestes mans agafar un llibre. I sentir les paraules en el tou dels dits, com si resseguissis una pell sense fi sobre els llençols blancs. Abans tenia el costum, que ara he perdut i voldria recuperar, d’aprofitar l’estiu per llegir els clàssics. Aquells patracols que volen molts minuts mengívols al davant i un clima propici. I una solitud propícia. Sense cobertura i amb cobertura amb tu mateix, amb un ple de pics i d’ets i d’uts. De tots els que he llegit, em quedaria amb L’educació sentimental. L’orfebreria de Flaubert em fascina, perquè mentre conté l’alè de l’emoció l’exhala i l’escampa fins a inocular-te-la endins. I entre els dèbits, Proust i Joyce. Ho sento. Sempre acaben per expulsar-me. Aprofitem, doncs, l’estiu, la glòria del no-res, l’esplendor de tu quan ets sols tu, en el desert espurnejant de totes les cobertures.