Sense cobertura (III)

En el recer de l’estiu solitari, multipliquem la relació amb els sentits. Alguns els teníem mig oblidats, allà en la seva estricta timidesa, i d’altres enterrats del tot, com si matant un nervi salvéssim el queixal de la nostra sensibilitat. I entre una mar d’ímputs que ens arriben a cops de destral, la majoria s’escolen per l’embornal de la indiferència, pastura immediata de la torrentada amb què el no-res estassa els senderis de la nostra vida. Però, de tant en tant, alguna cosa en queda, s’arrapa a un mur invisible i ens persevera en la ment com un paràsit bo, d’aquells que mentre se’ns mengen guareixen, netegen i perpetuen les escasses virtuts saludables que puguin restar-nos per a la supervivència. Per què retenim sense voler-ho algun polsim d’art necessari, necessari per a nosaltres com a usuaris insistents, alguna espurna, alguna idea plausible, aplicable a posteriori, algun instant d’emoció vertadera? Per què? Potser perquè de primeres ens identifiquem amb allò que ens atreu i reclama. El paisatge aliè aleshores s’estén com una frontera ja visitada, en alguna època de la nostra edat, i de sobte tornem a la casa que mai hem tingut, on mai hem estat i hauríem volgut per llar. O potser es tracta d’una operació contrària: ens meravella que un univers tan als antípodes del nostre resplendeixi d’aquella manera estranya, com a l’altra banda exacta del mirall on et contemples. El positiu i el negatiu. I llavors ens estremim. I canviem.

Tot això és el que em passa amb, per exemple, Cien años de soledad. Amb els anys, aprens a entendre que una novel·la com aquesta no només sublima la teva idea privada de l’essència de l’art, sinó també de la vida mateixa, de la matèria obscura, de l’energia que possibilita totes les existències, ancorats els uns en els altres. Aprens que el realisme màgic de Gabriel García Márquez és comú a tothom en l’espai i en el temps precisament perquè actua com una màgia realista, per simplificar la seva fonda complexitat. La màgia, per al petit Gabo a la vora del foc embolcallat per les històries de la padrina, és la realitat, i la realitat una entelèquia incomprensible per a segons quins esperits. Mirant, copsant, sentint així el món, l’embellim tant, el rescatem tant de la seva vilesa sovint connatural, que el fem vibrar, reverbera, miralleja, com un riu que s’acreix cap enrere fins al cim del seu íntim naixement.