El camí del Molí

El camí del vell Molí fa la volta a la vall i travessa el riu en dos passos, per un pont de pedra aigües avall i per una palanca de fusta, que les darreres tempestes han malmès, a la capçalera. A la nit, quan la muntanya s’emmandreix i s’ajeu, pots sentir el seu fluir ara calm, com un batec pretèrit que quasi no batega, i que t’agombola perquè t’adormis com la mà ran del bressol d’una mare present.

Quan enfiles el camí del Vell Molí, la promesa del vell Molí encastat dins dels turons feréstecs t’estira, malgrat que saps que són tan sols les ruïnes. En absència, així funciona i gira el món, la majoria de vegades. En absència del material obsolet que t’ha anat construint amb els anys, i que et construeix encara, a pesar que les coses se’n van, inclús abans que arribin, de tant en tant. I en absència dels que ja no hi són. En el principi del sender, estàs sol amb la llum, que se’t declina al teu pas, com saludant-te a l’antiga, però aviat notes les ombres que et voregen, les ombres que ets tu qui arrossegues amb tu, que van fins on vagis. Elles s’insereixen en els buits d’un camí que no té buits però que, no obstant, les absorbeixen amb naturalitat, als trencalls on pots meravellar-te de cada fulla i tronc que ja coneixes, a les cicatrius de la costa, al pedregar per on podries lliscar cap a les fondàries i no retornar, enmig del brogit del seu silenci obscur. Per un instant, si pares l’orella, callen i aleshores se senten les salvatgines surant per entre l’espessor, dialogant amb qui vulgui entendre. Elles, com tu, perdent-se es troben.

Un túnel fet d’arcs de boixos et rep i sembla que, sent ningú, ets algú, un estol de reines i reis que s’endinsen en el bosc de les fades daurat sota pal·li. El dosser es bada al voltant de tu i t’eixampla, perquè així amb els pulmons respiris l’aire que cap ànima humana ha contaminat, encara. Alenes, doncs, i creus que ho estàs aconseguint per primer cop, i en la dilatació intueixes que podràs fer-ho ja fins al final, per sempre. L’esquelet del vell Molí t’espera, per parlar-te del que va ser-hi i, en el seu dibuix invisible, del que avui pots ser. Terra endins, la terra també puja i et parla mentre hi reposes els peus nus. El Segre, a l’embocadura, en ple naixement, ja agonitza. Mor. I tornen les veus afòniques, cridant des del passat remot que no deixi d’escoltar-les. No cal que insistiu. Com podria.