Atom Egoyan

Atom Egoyan va néixer al Caire, de família armènia, i viu al Canadà. La manera en què la col·lisió de cultures, avui dia tan habitual al món, en un sol individu condiciona el seu art depèn sobretot de l’experiència (la història personal, vull dir), el talent i la intel·ligència. Però no tant això, esclar. També hi intervindran, per bastir-ho, al llarg del camí la sort, la perseverança i l’impuls per crear i aprendre. Una corda invisible que t’estira i a través de la qual tots aquests factors es manifestaran. Egoyan sens dubte compleix la colla de paràmetres fil per randa, i ací teniu les seves pel·lícules, que escriu, produeix i dirigeix. Em pregunto, i em fustigo, per què fins ara havia conegut només de nom aquest home i no havia vist cap dels seus films. La ignorància no té mai límits. El sabia un director de prestigi sobretot en les fronteres del mainstream, com un autor de culte en festivals de renom, però mai fins ara, a través, esclar, de Filmin, havia ensopegat amb una pel·lícula tan meravellosa com Remember. Al cap de poc, els seus octogenaris protagonistes van morir: Christopher Plummer, Martin Landau i Bruno Ganz. Pronuncieu els seus noms i evoqueu, per un instant, tot el que aquest trio de monstres ha assolit al llarg de la seva vida cinematogràfica. Egoyan té un ull clínic per elegir els seus actors, per motius sempre encertats. Com Charles Aznavour a Ararat o David Thewlis (el Remus Lupin de Harry Potter però, per mi, el Verlaine de Vides al límit) a Convidat d’honor, una rara avis exquisida dins de la trajectòria de l’armeni en què, al final (atenció, espòiler), el protagonista desapareix literalment davant dels nostres ulls esbatanats però la seva imatge perdura en el mirall del fons. Qui domina la simplicitat, domina la complexitat de la nostra existència i de la bellesa.

Si res m’atreu poderosament d’Egoyan és l’equilibri. Un director que sembla saber-ho tot: arrossegar l’espectador en la història, definir els personatges sense espreme’ls, obrir i tancar trames, carregar la pulsió estètica, deixar anar, subtils, tocs de lirisme, abocar-se a la part més íntima i crua de l’ésser, recosir la privacitat amb els avatars del medi col·lectiu, no defugir les ideologies.. Només els mestres poden i saben fer-ho alhora, i és molt difícil trobar-ho fora dels cànons establerts, una mirada que no té por d’arriscar i equivocar-se.