La lluna de l’hivern

La lluna de l’hivern aguaita Lleida. En el cel, es dreça i forma un cercle concèntric fantasmal, com un ull que sense parpella et fita. Et jutja, potser, mentre et sotja, o almenys aquest és l’efecte que provoca, mentre quan reposa sobre els perfils els difumina i els pinta d’un color blavós insostingut, que tendeix al fosc definitiu però encara no complet. Aquesta foscor la deixa a la consciència dels teus ulls nocturns.Els lleidatans, a l’hivern, hem de conformar-nos amb aquesta besllum. La fragor del sol ha quedat fora de la nostra òrbita, quan un estiu esplendorós s’arrossega dia rere dia sobre la tardor, encara xafogosa, d’una sequedat tangible, i de sobte mor, s’esfuma, i de sobte creix l’hivern i el cel s’enteranyina, les temperatures davallen fins a l’inframon, allà on els cadàvers tremolem de feredat, i les hores s’encavalquen fins a ser una.El sol podem intuir-lo, escoltar-li els artells colpejant amb suavitat la volta celest, rere un cel de mercromina, un parrac de cotons fluixos usats que s’agrumollen. Colpeja el rerecel com qui insisteix educadament, abans d’entrar, sobre la porta d’una habitació ocupada i silenciosa, sense resposta. El sol voldria mirar-nos, però hi ha coses en aquesta vida, com Lleida, que no poden ser.Com no hauria, aquesta absència, aquesta absència que era presència flamígera tot just uns mesos enrere, afectar-nos el cos, la ment, la llum dels ulls que avui tenim a les palpentes com un mirall al lavabo abandonat? Sí, ens afecta. Fins i tot, diuen els forans, la duem inoculada en el caràcter. Gent d’extrems.La lluna de l’hivern mira diferent, si ha de travessar els estrats del fred glacial, aquell que flirteja seguit amb el zero. Ella, símbol del cercle, de l’espill i el ventall –forma que des de si s’arronsa i es multiplica, s’engendra–, de l’úter, de la plata. Símbol bressol de la nit, quan el món es transforma. Promesa de la mort, de la vida ressuscitada, on segons Plutarc les ànimes dels justos es purifiquen, mentre el cos retorna a la terra i l’esperit l’encén el sol per il·luminar els que queden (lluny de Lleida).El fred se’ns ha ajagut a la pell a tires. S’hi arrapa mentre l’esgarrinxa i la tritura, com un paper prohibit on ja no podrem llegir-nos.