Mort a les nostàlgies

Quan va morir el meu germà, va ser el naufragi. Si tot l’ordre natural de les coses s’altera, els que ens quedem avançant, ni que sigui sense moure’ns, avancem, hem de fer-ho, ho fem, a pesar que notem que no podem. La mort de qui mor abans de la seva mort natural és la mort de qui l’estimem, una mica, bastant, del tot. Morim amb l’abandonador, amb qui ens abandona, el que marxa sense un adeu, i en aquesta cruïlla persistent, quieta, quedem, la memòria i el present, mentre intueixes els camins possibles al voltant tremolant, com un cedre a mercè del vent que en la seva dansa es torça i parla quan cruix. La mort, quan t’atura, t’escalpela i en la pell oberta de tu tot supura però cap endins, endins de tu, igual que una cascada interior, fins a un estany on les aigües van calmant-se.I després, creades les aigües del dolor, comença la cruïlla estantissa, incomprensible, on la vida t’ha vomitat. Un lloc on pots sentir una pluja mentre t’adones que no plou. Un lloc on pots sentir unes veus, que formiguegen en veu baixa, i entre les veus reconeixes el teu propi nom. I allà estàs, mirall de mil miralls amb l’esfinx que s’assembla a la teva cara i els teus braços i les teves mans, i ets tu, sí, amb les faccions de quan eres nen, i alhora, superposats, els trets de qui va precedir-te a les estovalles de casa, les seves inicials brodades a la plata d’un ganivet, a la roba d’un tovalló. Inicials en el baf sobre el vidre dels finestrals que l’alè d’algú alena.I per tot això, quin sentit té la nostàlgia? Nostàlgia de la vida, de la mort, de l’amor. Nostàlgia del que va ser, del que pensem que va ser, del que podria haver estat, del pes de tot el que ha estat en el que és, avui, en aquest mateix instant, que ho ets tot. Quan escolto la música, la política, la literatura, el derrotat gest vital matiner, de la nostàlgia, sobre les nostàlgies, com a motor d’un no-res alienant, sobre els paradisos perduts, aixeco un mur de flors, de rialles, d’esperances. Un mur de colors que els absents construeixen per mi. Tot el meu dolor, les meves morts, em sostenen i em diuen, com una pluja que no plou, que visqui i m’entusiasmi. El foc que et devasta serà la teva millor possessió. Quan sobrevius, vius. Viu, doncs, per qui no.