Pedres que giren

Nietzsche comparava les persones actives amb pedres que giren i giren, “seguint l’estupidesa de la mecànica”. Després de tant de temps com ha passat d’aquesta contundent afirmació, les coses no han canviat gaire, ans al contrari. Nietzsche tenia ànima de poeta en un cos de filòsof: més enllà de la capacitat per dilucidar el passat i el present, semblava voler tenir-ne per projectar-se cap a un futur millor, cap a un món on tot fos més pur. Una mica com fan els poetes, al capdavall. Però la història és obstinada. Per més que la humanitat transformi la seva circumstància en un reguitzell boig de nous avenços que ens faciliten i ens alleugen i ens acceleren la vida, per molt que mudem els sentiments i les emocions, que sempre són filles d’una època, l’última naturalesa humana es manté com la primera. L’essència no canvia, retrats eterns de Gray.

Adorno es lamentava que un viatge en tren havia deixat de ser un viatge en tren. “La tecnologia desbocada elimina el luxe”, proclamava amargament. Quan la cultura de l’eficiència, la funcionalitat i la supervivència triomfen, es derrota el plaer de viatjar per viatjar, aquella felicitat veritable que descansa en l’absència d’objectius, d’utilitats. Com seure davant d’un foc simplement pel plaer de mirar-lo, una llar que crecreja i amb els seus colors se t’endú cap a una infància primigènia en la qual no existien la por ni el dolor, un cerimonial passiu que et relliga amb no res. El foc obliga l’ésser a seure, a badar, a posar-se el cap entre les mans. L’obliga a callar, a calmar-se. A no pensar. El flâneur, ens recorda Benjamin, contempla sense esperar res, està indecís, com les ales de la papallona de Schiller. No actua, no persegueix cap objectiu, i tanmateix es mou, rere una esquena, en pro d’una boira, devers el misteri d’una cantonada. La saviesa pot brollar, ho farà, de la inactivitat. Mentre Barthes s’asseu “pacíficament, sense res a fer,/ la primavera arriba/ i l’herba creix tota sola”, diu en un haiku que és una “somiada mandra”. 

Byung-Chul Han ens avisa que, algun dia, aniquilarem els somnis perquè també ens seran improductius. En el somni, i en l’avorriment, i en l’espera sense espera, el jo es difumina, desapareix, espais darrers de la veritat. Que mai no haguem de ser pedres que giren.