L’esperit de Magre
Poc abans que morís, recordo que l’Enric Pinyol i jo mateix vam entrevistar-lo en un programa de cultura que fèiem a Segre Ràdio. El respecte que aquells dos marrecs teníem per Magre era important. Un respecte que va corroborar-se en la conversa. Bé, no va ser una conversa, sinó més aviat un desplegament d’intel·ligència, cultura, ironia i passió per les coses que t’agraden. Tot, sota una manta de calma oratòria, que et va arrecerant fins a endur-te a un altre continent de saviesa. Dues preguntes, cinquanta minuts, quan la xerrada havia de durar-ne trenta. Rememoro ara aquesta anècdota intranscendent, però per a mi carregada de significat perquè en certa manera compendia qui era, perquè dissabte passat el suplement cultural DIS d’aquesta casa va dedicar el seu número del febrer a Jaume Magre. Com diu Juan Cal, comissari del seu centenari (que estrany que una ciutat que acostuma a menystenir els seus baluards culturals hagi decidit celebrar-lo), no es tracta tant de muntar l’enèsim homenatge a una figura que ja en vida i tot va ser llorejada com es mereixia –medalla d’or de la ciutat, Creu de Sant Jordi, fill predilecte de Cervera...– com d’aprofitar la conjuntura per rescatar els valors que van fer-lo vinculant, compromès i memorable: llibertat, educació, país, llengua i reinvenció d’un territori devastat per la història. Magre no pensava en Lleida en la típica clau política de rendibilitat a curt termini. Era un pensador de mitjà i llarg abast, perquè sabia, com tothom que ha llegit molt i bé, que els rèdits de l’acció cultural, social i cívica, es comencen a construir a cegues en el desert d’avui fins que broten al llarg dels lustres i les dècades. Ell va creure-hi i va actuar en conseqüència, rumiant una identitat nova per a una Lleida que volia ressuscitar de les cendres. L’alcalde Siurana, a la seva manera, també va fer-ho i algun dia la ciutat haurà d’agrair-li la transformació que va assolir. El llegat de Magre, que tan brillantment va recollir i consolidar Antoni Llevot, va esfumar-se en pocs anys amb la recentralització de tots els departaments en un de sol: Àngel Ros, i els seus equips invisibles. Magre, avui, no reconeixeria el seu PSC i crec que ploraria si veiés la paupèrrima Lleida de l’alta cultura que havia somiat. Espero que aquest centenari serveixi per recuperar el seu esperit i que tornem a començar, com ell, des de zero.
