Els elegants

Des de molt petit, el meu ideal d’elegància masculina va ser Cary Grant. Fins i tot veient-lo a Con la muerte en los talones vestit amb uns calçotets llargs i uns mitjons ho era, una esveltesa natural que podia manifestar-se tant anant abillat de trajo, camisa, corbata i sabates com en altres pel·lícules disfressat de rodamon, lladre, militar o pintor. Un simple fulard, ni que fos brut, envoltant-li el coll el distingia. Altres intèrprets mítics de l’època daurada de Hollywood també s’inserien de forma natural en aquest aparador social. Errol Flynn, Ronald Colman, Clark Gable o Gary Cooper, per exemple. Però cap arribava a la naturalitat amb què Cary Grant portava un vestit amb el qual córrer, en mode atleta, enmig de camps de blat perseguit per un avió. Creia, i ho segueixo creient, que no es despentinava mai, ni el seu vestuari s’arrugava, més del que requeria cada moment. Fins i tot a la vida real, vull dir. N’hi ha que neixen elegants, és qüestió de gens i d’intel·ligència. Tots ells provenien dels seus predecessors, els gentlemen anglesos o dandis com Oscar Wilde, Byron, Brummel, Disraeli o Barbey d’Aurevilly. El dandi és pura elegància, també, però té un punt de rebel·lia social, política i moral molt interessant: es vesteix amb les millors de les sedes però sempre deixa un racó a l’extravagància, com un crit enmig d’un silenci. Baudelaire va ser un dels primers punkies de la història i li plaïa passejar-se pels bulevards parisencs amb els cabells tintats de colors impossibles. Byron es vestia de turc. La dissidència de les aparences anava de la mà de la contracultura i el menyspreu cap a les convencions, malgrat, paradoxalment, abraçar-les. Les versions actuals d’aquells grans dandis, i del posat de Cary Grant, s’han difuminat, fins al punt que quasi qualsevol vestimenta pot passar per elegant en el cos de qualsevol persona. La utilitat –escrita així, en cursiva, no sabem gaire per què– que acompanya els nous temps, la mort d’una certa aristocràcia a través –una altra paradoxa– del capital mateix, han portat el concepte que ens ocupa fins als aiguamolls dels xandalls, els keds gegantescos, les caputxes i les joies arxilluents. Enyoro veure sabates en lloc de xancles, americanes en lloc de dessuadores, camises en lloc de samarretes imperi. I l’elegància en el quefer, en el dir, en el pensar, com un acte de fe en els altres i en la vida.