Vintage

El cafè no tarda molt. Potser és el món el que va massa de pressa.” Ho llegeixo escrit a la paret mentre faig cua per encomanar un cafè al Delsams de vora la plaça Ricard Viñes de Lleida. No deixa de ser un eslògan, però resulta evident que aquells que esperem el nostre torn per a dos glops d’aquesta vitamina líquida, d’aquest vici íntim i indescriptible, ens hi sentim identificats d’immediat. El món gira amb vertiginosa obstinació, es multiplica en miralls trencats com en un pla de La dama de Shangai, mentre nosaltres ens aturem i per moments ens desenfoquem, com Robin Williams primer i el mateix Woody Allen després a Desmuntant Harry.Parlava, fa quinze dies, d’una altra pel·lícula, Cerrar los ojos, de Víctor Erice, a propòsit de nosaltres, els obsolets. Hi ha un esglaó que encara pots descendir en aquesta escala de l’anacronisme: veure sèries de fa trenta anys. Veure-les senceres, de principi a fi. Un film de fa lustres, i ja no diguem de fa un segle, pot passar per clàssic i representa un gest artístic, de coherència cultural, però capbussar-te en sèries caduques implica albergar a foc lent un desencaix en el temps irremissible. T’arreles en els valors del present i del futur una mica d’esma, perquè en realitat les arrels semblen ser allà des de sempre, immòbils i cap avall de tu.Veig Frasier (l’antiga, 1993-2004), una sitcom de les millors que he conegut, spin-off d’una altra d’anterior, i de gran èxit, que no em feia ni fred ni calor, Cheers. Frasier Crane és un personatge en una història avui dia impossible i que seria políticament incorrecta. Han envellit malament temes que per sort han evolucionat, com el concepte de les relacions de parella, de gènere i sexuals. Però la resta continua il·luminant i acompanyant com el primer dia, a pesar de la seva lassitud explícita, les referències d’alta cultura i l’arc dels personatges. El món d’avui ha perdut aquesta mirada, per desgràcia, i n’ha guanyat d’altres, per sort. Veure’t veient Frasier –com els que veuen Friends i senten la fiblada de la mort del nostre Chandler a la vida real– et transporta a un paisatge ignot en el qual et perceps com un intrús, quan en realitat mai n’havies marxat, mai havies abandonat l’indret d’on procedeixes. Allà estan les llàgrimes de rialla i de dolor, encara. Com una pausada i constant revelació.