La teva ombra
Em dol especialment la mort de Roger Corman. La meva cinefília ve en molt bona part de les seves dèries. Potser perquè tenia la rara capacitat d’agafar-te allà on estiguessis veient les seves pel·lícules i transportar-te a un món llunyà, de perfils estranys i majoritàriament acolorits, de tons vius i contrastats, de personatges tortuosos i sempre naïfs, que, sense que a penes te n’adonessis, contactaven amb una realitat íntima. Les agosarades giragonses dels seus films, molts dels quals vorejant el deliri, de fet es movien en línia recta, la que pot explicar-se en les nostres pròpies biografies, potser perquè en el fons tractaven de l’ànima, disfressada d’esperpent, però ànima humana, al capdavall. Anant lluny, per resumir-ho, era quan s’acostava més al sofert espectador perdut. I Corman es plaïa d’aconseguir-ho, de recórrer aquests senderis en una sola direcció d’anada cap a enlloc, mitjançant un humor truculent, que deixava entreveure un magma soterrat que fluïa amunt i estava a punt d’esclatar. Bloody Mama (1970) n’és un perfecte exemple, de tots aquests exercicis de la crueltat. Mal traduït al català com a Maleïda mare, prefereixo la versió castellana: Mamá sangrienta. Allà vaig descobrir-hi un Robert de Niro incipient, amb una cara entre la perplexitat i la follia que la pel·lícula supura per tots els porus. I una Shelley Winters desfermada, al servei del geni Corman. El nimi pressupost amb què escometia els seus projectes explica, alhora, que hagués d’afilar l’enginy per crear atmosferes enclaustrades, de cartró pedra, de pàtines de broc gros, amb actors novells (futures estrelles) i veterans vinguts a menys (Boris Karloff, Peter Lorre, Bela Lugosi) o no tant (Vincent Price) exagerant el gest, com a les portes del delírium trèmens. Qui sap si per aquesta fascinació que em despertaven, de ben jove, vaig acabar traduint anys més tard la poesia completa de Poe. El seu univers és el de Corman, i a l’inrevés: La caiguda de la casa Usher, Una galleda de sang, El pou i el pèndol, El corb, El terror, La tomba de Ligeia.. I què dir de Ray Milland, magistral a L’enterrament prematur i, sobretot, L’home amb raigs X als ulls. Roger Corman va ser un romàntic, productor de grans directors novells, creador de teranyines comestibles, de llamps que encara ens mostren, en la nit, la nostra pròpia ombra sobre la pedra.
