Cargolats
A Lleida, som uns fanàtics del caragol. Del ca-ra-gol, així, amb la a enmig. Per a un lleidatà un cargol només és un tornillo, si ho diem en castellà (o si ho diem com ho diuen la majoria de lleidatans catalanoparlants. Altres barbarismes sí que han sucumbit amb la normalització, com sello o buson, però cargol en lloc de tornillo sembla una batalla perduda, potser per la nostra identitat). No se sap ben bé d’on prové aquest tret identitari, aquest caragol bover jo també vindré. De fet, si viatges una mica per Europa t’adones que el caragol és una menja comuna de tots els territoris, des de temps ancestrals. La majoria de cultures l’han adoptat per a la seva cuina, malgrat que a ningú altre se li va acudir aquesta gloriosa estratègia de cuinar-los a la llauna, entenent per llauna aquell tros de ferro amb ansa que davalla als inferns de les flames pecadores per fer-nos pecar al cel quan deglutim. Abans, a banda de l’allioli pertinent, a totes les taules hi havia també una vinagreta, per als recelosos del després, de la sobretaula i de la tarda, quan l’all compleix l’escomesa per a la qual també va ser concebut: repetir-se i repetir-se. Els vicis, les emocions fortes, sempre han d’anar acompanyades de peatges cruels, si no no són tan viciosos i no tenen el mateix gust de deliciosa perversió.
L’Aplec del Caragol és la sublimació de totes aquestes experiències iniciàtiques. Potser, sent realistes, caldria anomenar-lo pel seu nom real, Aplec de l’Alcohol, que comparteix sufix i moltes altres coses amb el gasteròpode, banyes incloses. En això calquem esperit amb la resta de l’espècie humana: beure, ni que sigui per regar o per pair un caragol, alleuja les penes, acoloreix la vida i eixampla el do de l’amistat i de l’amor. I de la luxúria, si fem cas de Shakespeare. La luxúria en acció, diu ell. Em pregunto per què l’orgia farragolera dels Camps Elisis diu tant de nosaltres, els lleidatans. O què en diu.
Les caragolines amb samfaina, els caragols, em són una finestra a la infància, quan anàvem a plegar-ne a la torre del tiet els diumenges i després venien els dinars eterns, que no s’acabaven mai, que no s’acaben mai, i fins avui, fins ara, arriben. Els meus morts són allà, dinant i rient i xarrant, allà on sempre és diumenge, remullant-se amb un porró la gola. Ser feliç és un acte de memòria.