Aquarel·la enllà
La providència no va tenir a bé dotar-me d’unes mans mínimament destres. O sigui que em recordo, de ben petit, clavat a la cadira del menjador provant de fer els deures impossibles que m’encomanaven a escola d’una assignatura de nom avui dia obsolet, pretecnologia. La fase prèvia a la “tecnologia” se suposava que era construir ginys estúpids que no servien per a re més enllà de decorar –això hauria de ficar-ho en cursiva, però és igual– les poselles de casa, el nínxol on van a parar les rampoines cubistes dels hereus i pubilles de la llar. Un petit carro fet de cartró i escuradents, per exemple. O un titella de fusta i cordills que diria que vaig tardar mil anys a perpetrar. Després em mirava, en penombra, penjat en el racó de l’habitació travessant la nit plegats, fitant-me com si fos jo el Déu Geppetto que l’havia condemnat a existir. O un avió de marqueteria que si hagués estat reconstruït a escala real hauria enviat els seus ocupants directe a l’infern. Però res comparable a quan pintava. La vegada que van manar-nos, a tots els alumnes, acolorir cada un un senyal de trànsit, a mi de nou els mals averanys van designar-me el d’obres. L’esforçat paleta inclinat entaforant la pala en un munt de terra, tot negre sobre un fons groc. Jo farcia amb els retoladors el blanc a cercles menuts, que anaven eixamplant-se, tan a poc a poc, i tan a consciència, perquè volia reproduir exacte el senyal real, que esgotava els colors de l’estoig fins que ja no ratllaven. I llavors apareixien la desesperació, el desconsol, la impotència de deixar la feina a mitges. Ni l’aplicació d’alcohol en cotó fluix a la punta ressuscitava aquells morts.Amb les aquarel·les passava el mateix, o pitjor. Mai la realitat, veia jo, estava tan allunyada de la làmina que intentava una idíl·lica tarda de platja deserta, el cel, els núvols, la mar, la sorra. I aleshores apareixia la mare i amb un sol traç, en breus minuts, recorria el paper amb una lleugeresa lívida, fins que podies transportar-t’hi endins, sentir els blaus, olorar la sal, notar l’arena a les ungles dels dits, l’alè de l’aire a la cara. L’aquarel·la feia en ella honor a les as i la geminació de la paraula. Aquarel·la.La vida exacta s’estira i s’arronsa, en marcs visibles i invisibles. En el present i en el record. No és, enllà d’aquest horitzó blau cel blau mar, que algú ens espera?
