Flames enrere
Saltes la foguera, flames enrere.El record es reconstrueix làmina a làmina, instant a instant. De vegades, amb el temps, la llum que irradia ja no és teva, és comuna, naufragi col·lectiu de no se sap qui, algú proper potser, que ja no ho està tant. S’il·lumina en un racó de la casa enderrocada, vora una teiera sota la penombra de la qual les cares en cercle tendeixen a assemblar-se, mentre tremolen en aquell frame dins del teu cap d’avui, i l’escalfor serveix tant per arrecerar-se del rigor mortis de l’hivern de Lleida com per cuinar amb la ferida del foc algun animal que fins fa poc era un membre més de la família.
El foc, aquell missatger de la divinitat, del llamp i del cel. I també de les entranyes mateix de la terra. Vida avidada i mort, cendra. El foc, deia Maragall, és la primera meravella.
En aquella Lleida dels setanta la calor de Sant Joan era humida, de nit xafogosa que la flama havia d’assecar i consumir. I mentre sopàvem la coca de recapte se sentien pels carrers de pols els primers trons, les primeres cebetes, alguna bengala despistada. Els coets eren de festa major. Només n’hi havia a casa rica i, com que escassejaven, calia gaudir-ne de principi a fi, com un privilegi. Els rompetechos, amb la seva explosió proletària, esbotzaven un totxo en una paret com si bombardegessin instàncies més altes. Com un crit revolucionari. S’atansava, s’encetava, l’estiu, i podríem anar a saltar els murs que guardaven els patis deserts dels col·legis de la ciutat. No pots escapçar els somnis, les ànsies, la virtut, d’un nen. Són incorruptibles i duren per sempre.
La foguera vam saltar-la, els cops que calia. I la nit es relligava amb el matí, i la salut es refermava a mitges. I les alegries començaven a fer-se fonedisses, quan el temps surt de bon matí a escampar les seves lleis infrangibles. I l’amor prometia, es demorava, fins a una edat que no podíem preveure, si és que arribava algun dia. I arriba. Sobre les flames triomfàvem.
Les flames fan morir per viure. Per si mateixes no són. A la fosca s’arrapen, la fusta aliena destrueixen, la llar d’algú okupen, i s’ho enduen, penyora del dimoni, cap al seu propi no-res.Flames enrere hi ha aquest no-res, deu ser allà, consumint-se encara. Per això tot aquest fum, com si d’una flama sense flama.
