ERC i la cartera
L’endemà de les eleccions catalanes, vaig titular aquest paper Mort del procés. No calia esperar gaire a veure la fluència dels esdeveniments per sentenciar-ho. Aquella convocatòria era, des d’un punt de vista històric, una restitució, o no, de la presidència de la Generalitat usurpada a cop de destral antidemocràtic. Un estat actuant en contra dels seus propis principis per destituir qui ha estat elegit mitjançant els vots. Un representant legítim i legal, doncs. L’únic possible. I malgrat tot, allà quedaven els resultats. Ni així Puigdemont podia guanyar la contesa i la comunitat s’abocava, una altra vegada, a les entelèquies pactistes, i interessades, de les parts diverses. Tot l’arc del procés, des de les seves beceroles fins al post 1 d’octubre, quedava encetat, desenvolupat, concretat i conclòs.Avui, sembla que la presidència de la Generalitat anirà, curiosament, a les mans d’un dels signants del 155 que de facto l’anorreava en favor d’una mena de comanador estatal designat a dit per a la colònia. I això succeirà amb el vistiplau del partit més independentista de tots els partits que es fan i es desfan. Una vegada més, els destins de la meva malparada pàtria no tenen parangó, ni misericòrdia. L’argument es va repetint: ens escorxem des de dins, fagocitem qui hauria de ser el nostre aliat en la lluita dels ideals que et guien. O et guiaven.Qui és Marta Rovira, quina trona ha ocupat més enllà de la casa seva, per aconsellar al president Puigdemont el que ha de fer quan torni, i si ha de tornar? Tampoc hi ajuda aquest ambivalent, ara que més que mai hauria de mullar-se, paper desplegat per Oriol Junqueras, a qui vam veure tot just dissabte alliçonant en una ruta històrica a la Seu d’Urgell propis i estranys en uns elogiables shorts i camisa de màniga curta. Sobta que una figura com la seva, amb l’enorme bagatge polític que atresora, presó inclosa, l’hagi dilapidat tan ràpid, a costa també d’un partit, ERC, que fa temps que va a la deriva, arrossegant amb ell el país, cap al desastre, i cap a l’escissió interna: dos blocs, un d’autonomista (sostingut per la cúpula) i un de secessionista (la meitat que va votar no a la investidura d’Illa, la majoria de la secció de Lleida inclosa). Parafrasejant Pla, quan sento la paraula federalisme, ara en boca d’ERC i tot, se m’escapa la mà a la cartera. Per comprovar que encara hi és.
