La grandesa de la vida
La grandesa de la vida recorre els darrers anys de Kafka, quan va conèixer l’actriu polonesa Dora Diamant, que el canviaria per sempre. Més que canviar-lo, quan Kafka s’enamora reinterpreta la visió que tenia del món i ara les coses agafen un sentit nou, transcendent i preciós, que li regalen una intensitat transformadora amb la qual podrà afrontar en serenor el poc temps que li queda de vida. Està malalt de tuberculosi i tot i així la celebra, celebra el temps i les coses més petites, fins a les més grans, com és l’amor en estat pur que acaba de descobrir i a través del qual, contra tota circumstància, podrà abocar-se al centre de la seva pròpia existència i la dels altres. Més que canviar-lo, doncs, l’amor el revela, desferma allò que servava endins des de sempre i el fa ser, complet. En la seva lluita final per sobreviure, quan ja no pot ni parlar, encara s’aferra a l’instant, fa feliços aquells que l’estimen i deixa clara la seva voluntat a aquells que no. Una altíssima dignitat que em recorda la de Màrius Torres, per tantes coses, biogràfiques i estètiques. Que estrany es fa veure una pel·lícula sobre un escriptor, sobre un creador, en la qual aquest no sigui una ànima torturada, un filldeputa amb el seu entorn més íntim, un drogoaddicte, un borratxo, un amoral, un sociòpata. La Virginia Woolf de Les hores, el Capote de Phillip Seymour Hoffman, els Verlaine i Rimbaud de Vides al límit, el Van Gogh de Vincente Minnelli i Kirk Douglas, el Pollock d’Ed Harris.. Ja deia Virginia que tot a la vida s’emproa devers el creador, que rema contra el fort corrent, fins i tot sovint la gent que en teoria més el vol. Bregar contra la incomprensió, la soledat, el treball diari a pesar que sovint no reporta prou diners per viure’n, pot produir monstres. I pot produir les fites meravelloses que es regalen als receptors assedegats de bellesa. Sembla que els escriptors, de tant en tant, escriuen. Com aquest Kafka, una història lenta, feta de retalls, de mirades, d’el·lipsis, com si el cinema pogués, i a vegades ho aconsegueix, plasmar sobre una pantalla el que alguns intenten plasmar amb tinta sobre el paper. Hi ha qui empetiteix el món, hi ha qui l’eixampla. Sort que Max Brod, el seu gran amic, va fer cas omís de l’últim desig de Franz i no va cremar cap dels seus papers. I va publicar-los. I va il·luminar un món eternament condemnat a arrossegar-se en les tenebres.
