De cos futur
M’arriba un targetó digital amb la imatge d’un poeta entaforat en un taüt obert, repenjat vertical sobre una fosca paret. Sí, un taüt. Em recorda Morgan Freeman a l’escena final de Sin perdón, abans que Clint Eastwood arrasi, sota la pluja bíblica, la maldat del món. Flanquegen la còrpora dues espelmes enceses, que donen el contrapunt de llum perfecte a un posat general obscur, com pertoca a la presentació d’un llibre titulat De cos present. Crec fermament que l’esmentat poeta hauria hagut de pensar-s’ho millor abans de titular la seva obra completa amb aquesta frase, que evoca mals averanys. Però em temo que al Carles Maria Sanuy, el protagonista físic i intel·lectual del targetó i del volum que avui ens ocupa, tot això li és ben bé igual. Perquè allò que realment li importa és, d’una banda, els poemes que ha escrit al llarg dels darrers quaranta anys, una xifra que es diu aviat però que cal emmotllar a força de perseverança i fe, contra vents i marees estètiques, socials i polítiques. I de l’altra perquè, al capdavall, un ha de fer allò que realment sap que ha de fer, siguin quines siguin les conseqüències, i potser per això també Sanuy sosté entre les mans, a la imatge del targetó, el patracol que ara publica a la dreta i a l’esquerra el dit del mig aixecat amb una rectitud, amb una densitat, que tan sols poden correspondre al fondo coneixement de la duresa de tots i cadascun dels dies que han conformat aquestes quatre dècades.
La imatge que us comento l’ha compost Jordi V. Pou, qui si no, a partir de la intel·ligència artificial, un nou llenguatge en el qual el fotògraf es mou com si ell mateix fos, i potser ja és, no ho descarto, un robot, algú capaç de crear del no-res un vel davant del nostre ull perplex que ens exiliï a les fronteres on es desdibuixa la realitat, independentment del que aquest terme signifiqui.
De cos present (poesia reunida, 1985-2018) respon, fil per randa, a tota aquesta iconoclàstia que Carles Maria Sanuy vindica. Una poesia, una personalitat, fora tota vila, filles d’un temps i alhora bastardes d’aquest temps, lligam íntim amb el món i les seves superfícies mentre les estripa, fins a l’especejament. Que un poeta com ell, nedant insubornable a contracorrent, hagi arribat a aquest avui renova esperances. I ens fa aixecar, amb ell, el dit del mig, erecte, dens, indestructible.
