Estelles
No. No és cap error, el titular. No hi falta cap accent. Una estella és el fragment d’una fusta que resulta de tallar-la o obrir-la al llarg amb una destral o un altre instrument, el tros que resta d’un bastó, d’un pal, romput violentament. Si li posés l’accent que falta, Estellés, ja tenim una correspondència exacta, la de la realitat feta a miques per la vida i reconstruïda per la via de l’art, per la via dels versos, un poeta dislocat, com l’ha qualificat Jaume Pérez Montaner. I precisament romput és la paraula que Vicent Andrés Estellés va triar per titular el que trobo que és la seva gran obra, i una gran obra del segle XX, una monstruositat única i monumental que honora una cultura, un país i una tradició: Coral romput (1957). Una tirallonga insòlita de 1.261 alexandrins en la qual les estelles es van desprenent de tot tronc biogràfic i social, tan personal i tan col·lectiu, per despullar un cos que t’arrossega mentre et commou, t’informa, rememora i es projecta des de les petites coses. El lèxic, la formalitat simple i directa, la bellesa que sura espontània, sense vantar-se de res, tan sols encadenant-se i jaient allà, davant nostre, per ser contemplada. “El rosari en família,/ la corda de l’escala –el carrer de la Mar,/ el carrer del Miracle– i la filla major/ brodant inicials conjugals al coixí,/ l’avi de cos present entre quatre brandons,/ els corcons de la taula. Una lenta tristesa,/ un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.” Cal haver nascut i viscut per tornar a casa des de l’exili i plorar la filla morta, els records morts, adob per a la terra que haurà de donar nous fruits. Enguany celebrem el centenari del naixement del poeta de Burjassot, que va explicar-nos la història, el territori, les paraules cremades una vegada i una altra. I que va ensenyar-nos també a escriure des d’una radicalitat, des d’una ambició, necessàries en tota mena de literatura, també la nostra, tan devastada. Potser per això no mirava prim i s’emmirallava, de fit a fit, amb Ausiàs March, una cita del qual, precisament, obre aquest seu Coral esqueixat que, descompost, vol recompondre’s.Dijous vinent, a les 18.00, a la sala d’actes de la Biblioteca Pública de Lleida, Àngels Gregori i Mario Obrero donaran bon compte, amb música i mots, de les estelles d’Estellés que se’ns claven ungles endins. La seva paüra, la seva joia, seran les nostres.