Ensenyances

Quan Balzac finalment va assolir la fama, quan tenia diners i una impressionant casa nova al centre de París, quan havia deixat enrere del tot les penúries econòmiques, va emmalaltir i va morir. Va semblar que el seu cos, al deixondir-se i sepultar els nervis de pagar deutes i omplir milers i milers de pàgines per sobreviure, enmig d’un oceà de cafè, es va col·lapsar i va dir prou. Ho explica, sota un to amarg, Stefan Zweig en la seva monumental biografia del geni francès, a qui admirava. I també recull els relats d’aquells que van visitar-lo les darreres hores de la seva vida, com Victor Hugo, que el va plorar fondament. Balzac, doncs, des del seu llit de mort, pensem que veient per un instant tota la tinta que havia estampat sobre el blanc, veia fins i tot més enllà, fins als seus lectors d’avui, i sembla xiuxiuejar-nos, en la nit, que aprofitem la llum de l’endemà com si anés a ser l’última, i potser ho sigui, però que aquesta espurna ens agafi carregats d’aire i de ganes de glopar-lo. 

Zweig, però, no va fer-li gens de cas i va suïcidar-se a Petrópolis, Brasil, el 1942. Mal fet, Stefan. Hauries pogut esperar una mica més i hauries vist derrotada la barbàrie, malgrat que entenem que el teu món d’ahir havia exhalat del tot amb la segona gran guerra. Els teus amics eren morts. Els teus llibres, cremats. Les teves esperances, perdudes. I en el futur immediat només hi veies l’ombra allargada d’un monstre rere les teves espatlles. Ara en pots parlar sense finitud amb els teus amics escriptors, Balzac inclòs, esclar.

Les ensenyances dels grans mestres el que tenen de sublim és que es projecten en fuga trepanant un túnel, un forat etern, dins del temps, i per allà s’estiregassen i ens colpegen, amb suavitat, l’esquena, per esperonar-nos, per espentejar-nos.La grandesa humana, com la literària, l’hem de saber detectar també, enmig de temps convulsos de fúria cega. Conèixer el respecte i l’elegància, la consciència de gaudir i respectar i respectar-se a un mateix. Exercir la noblesa davant de l’horror, sempre prompte a massacrar. I saber que la vida, que ho és tot mentre és, s’esmuny en un no-res i cal alimentar-la a cegues, a fons perdut, desesperadament, en honor a la seva pròpia meravella.