Postals des de Riga
M’envien un recull de poemes que l’editorial La Tortuga Búlgara ha publicat de Serguei Timofèiev, o Serguéi Timoféev si ho transcrivim al castellà, que el ciríl·lic té aquestes coses obscures a l’hora de transvasar-lo a altres alfabets. Ell és un rus letó, o un letó rus. No és cosa fàcil, ser-ho avui fora de Rússia. Ni dins, pel que tinc entès, pel que em comenten i pel que no veiem en cap informatiu, perquè les veritats, en aquell país, es construeixen als mitjans a la inversa, de dalt cap a baix, i els filtres, i els silencis, i les tergiversacions, estan tan arrelades que formen part del sistema en si. Són ja venes i sang d’un cos que camina sol. A Letònia, un país acollidor com pocs en els quals he estat, els russos van passar a ser una minoria després de la independència, el 1991, quan van saber aprofitar les conjuntures que va alliberar l’ensorrament de l’antiga URSS. Vaig conèixer el Serguei fa una dècada llarga, en una trobada de poetes i traductors a la minúscula illa de San Simón, al bell mig de les ries pontevedreses. Un espai isolat del món, on semblava que l’art podia créixer de les profunditats del mar i de la terra i fer-se present enmig del no-res. Com un miracle. Que una editorial s’interessi per la gran literatura dels països bàltics ens referma la fe en la cultura i, de passada, ens recorda com de sovint tendim a mirar massa endins, no ja fronteres del teu propi país endins, sinó fins i tot fronteres de la ciutat, del poble, del cercle, de casa teva.. endins. Massa sempre és massa. Per això, quan llegeixes aquests poemes poderosos i frescos, sents una alenada nova, gèlida, necessària, que t’arriba del nord a la cara i al cor, dictats al so secret d’una música remota, xiuxiuejats quasi com la gola de Tom Waits i la seva banda mínima en petits clubs dels setanta, un ronc rogallós que s’arrossega sobre sons arenosos. El Serguei en els seus recitals s’acompanya sovint de música al mòbil, de ràdios antigues que busquen i busquen freqüències perdudes, de música electrònica, de velles guitarres que tornen i tornen a la carretera, de mons que embolcallen la bellesa concretada en l’aparent banalitat de cada dia. Allò que ens és familiar és allò que més ens desconcerta, sota un espasme de melancolia incurable. Póster estilo punk rock sin enmarcar es titula, bandarra, aquest llibre. He de tornar a Riga.
