En aigua i arena
Dos dels grans referents de la nostra cultura, Jesucrist i Sòcrates, no van escriure mai ni una sola ratlla. Bé, Jesús sí, i dues vegades, sobre l’arena. El que va escriure no ho sabem i ha suscitat milers d’hipòtesis. El poder de la metàfora, de l’omissió, de l’escrit que busca una eternitat en la seva pròpia essència i que tanmateix s’esborra a l’instant, s’enfila amb una força que cap concreció pot igualar. Concebre allò que no podem abastar forma part de la nostra espiritualitat, dona sentit a una transcendència. Ni a Jesús ni a Sòcrates els va caldre escriure res, ja ho feien els Platons i els deixebles de torn, i així el doblec del que van voler transmetre se significa. El seu doblec es doblega eternament. I cadascú pot trobar-hi encaix. Com podem llegir la semàntica de la mort de tots dos, el seu sacrifici comú. Keats va voler també aquesta ambigüitat final sobre la pedra que corona la seva tomba a Roma: “Aquí jeu un el nom del qual va ser escrit en aigua”, si volem ser literals (“Here lies one whose name was writ in water”). “In water” també s’ha traduït, més poèticament, sobre l’aigua, o a l’aigua. I “one” per “un home” o “algú”. Sigui com sigui, és tan memorable que no ho pot ser més. Keats també va expressar abans de morir que no volia el seu nom a la làpida, i així va ser. Tan sols s’hi referencia “a young English poet”. George Steiner, savi entre els savis, parlava de la inferència decisiva que les lletres tenen a les nostres vides, les lletres escrites, les no escrites i les escrites sobre l’arena o sobre l’aigua. O amb aigua, en lloc de tinta. Negre sobre blanc o blanc sobre blanc que en el temps s’esmuny i es reinventa, segons els aires que cada generació sent que ha d’alenar. I insistia en l’obligació moral que tenim, igual que a la vida mateixa, de creure en el que els escrits ens diuen alhora que malpensem d’aquells que els van escriure i com i per què van fer-ho. Montaigne no va sortir de la seva torre d’ivori i va viure més que ningú. Hemingway va viure més que ningú sortint i sabia reflectir-ho, una paraula rere una altra rere una altra, com li agradava dir del seu mètode. Què va escriure Jesús sobre l’arena? No ho sabrem mai. El silenci. El silenci. El silenci de Déu.
