Tots els contes
Proa publica Tots els contes de Flannery O’Connor, en traducció d’Ernest Riera. Aplaudim amb totes les mans que una editorial catalana s’arrisqui a imprimir un volum de 720 pàgines. Relats, complets i amb el nom del traductor a la coberta, d’una de les escriptores més importants del segle XX als Estats Units. Emociona veure que algú, en plena conjuntura devastadora per a la realitat editorial catalana, continuï apostant per allò que abans s’anomenava catàleg, és a dir, el conjunt de títols que defineixen intel·lectualment (i social, i moral) una editorial al llarg de molts anys de creure en un projecte, en una idea, contra vent i marea. Pocs segells ho fan, i pocs segells sobreviuen.
Potser per la meva deformació poètica, des de sempre m’he atansat als reculls de contes amb la devoció que els pertoca. Germans petits de la novel·la, injustament menystinguts, els relats m’han proporcionat alguns dels millors moments de lectura de la meva vida. Un conte pot llegir-se com un poema, en un instant, en una mirada focalitzada que es dispara fins a l’horitzó, i n’encadenes com si d’una sèrie de televisió, ara tan de moda, es tractés. Pots anar fent tastos fins a la sacietat.
Txékhov i Carver han disseccionat l’ànima humana com ningú, des del seu escalpel de cirurgians al detall, i en certa manera els considero uns poetes de la realitat. També hi ha alguns contistes que semblen intrusos en la poesia, com la monumental Antologia de Spoon River, d’Edgar Lee Masters, algú amb un esperit, una sensibilitat i una veta sardònica dignes del millor dels mestres de la prosa breu. I també tenim els contes dels grans novel·listes, una llista en la qual resulta una delícia capbussar-s’hi. Van picar en la més alta excel·lència Faulkner, Hemingway o Richard Ford, i alguns amb a penes unes breus incursions, com aquell que no vol la cosa, i penso ara mateix en Flaubert, que amb tan poc va arribar tan lluny. O el poeta Rilke, de qui els relats de joventut deixen entreveure el contista que a través de la greu menudalla s’enfila cap a la poesia que hauria d’escriure després. Les seves etopeies connecten amb els ulls dels seus còmplices russos i austríacs.Llegiu, abans de morir, Chopin a l’hivern, de Stuart Dybek. Podreu trobar-hi el lloc on les coses petites, lleus, reverberant en les superfícies, sostenen, callades, com els vells, el pes immens del món.
