Veus d’estàtues

Casa tomada és un conte que Julio Cortázar va publicar el 1946 a la revista Los Anales de Buenos Aires, dirigida aleshores per Jorge Luis Borges. Impressiona i fins i tot commou veure com un escriptor de trenta-pocs anys pot dir tant amb tan poc: dos germans conviuen en una casa fantasma que van ocupant unes presències indefinides, la presència, el soroll, de les quals gradualment els arraconen, fins a fer-los fora del pis on es parapeten envoltats de records, de memòria silent, d’esperances opaques, ella amb la seva costura eterna i ell amb la seva filatèlia i els seus llibres. Ella, escriu ell, quan té malsons parla i el desvetlla, el desvetlla amb la seva “veu d’estàtua”. Cal haver viscut, pensat, sentit i llegit molt per escriure això i així, un malson que es revela a través d’una veu d’estàtua. Cortázar assoleix sempre la transcendència a través de la quotidianitat que vibra en els espais petits. Ningú com ell pot fer explotar en mil universos l’espurna del trencant d’un llarg passadís, d’una porta tancada, del so del traginar d’uns plats a la cuina. Borges basteix una arquitectura a partir d’una idea, d’una carcassa idea que enclou tot allò que siguem capaços d’imaginar, arrapats a la intempèrie del temps. Rulfo sembra idees en camps inacabables. Monterroso les amaga dins de perles que en la fosca pampalluguegen i que esperen ser descobertes per algun lector obstinat que les redimeixi. Tots despleguen una imatgeria quasi cinematogràfica que en realitat és lingüística. Les seves catedrals estan fonamentades, aixecades i coronades per una família de paraules, etimologies, semàntiques concatenades, fonètiques, contraforts, una cova de mots com una consciència del llenguatge. Llegeixo Casa tomada mentre a fora, a Olopte, cau la primera neu de l’hivern. M’agradaria ser alemany per poder definir en un sol verb el so que fa quan defalleix, quan la trepitges amb els ulls, quan calla, dins d’un silenci antic, un cop s’estén –ella i la seva memòria negra– blanca sobre els prats, com unes estovalles de Nadal. Eugénio de Andrade veia, en la neu, la terra sublimada. I entre la neu i la casa, entre el silenci antic, les veus antigues parlen sense dir res. Ocupen un espai, com l’ocupa en tu un somni. Veus d’estàtues que cap temps ni escapça ni esquartera.