El blanc i el negre
Ma germana em va dir que Paul Young estava mort. Jo era un adolescent que escoltava tot el dia Everytime You Go Away. També Senza una Donna, que cantava a duo amb Zucchero Fornaciari. Fa poc el vaig veure de gran en un documental parlant de la música dels vuitanta. Va ser una sorpresa, perquè els morts no acostumen a fer-se vells i sortir en documentals opinant en present de coses del passat, un passat en el qual, fa basarda recordar-ho, no hi havia mòbils ni internet i a les cases a penes vèiem dos canals rere el teló del televisor. Era, a mitjans d’aquella dècada a casa, un Telefunken Palcolor i si pitjaves el número amb el dit moll t’enrampaves. “Em devia confondre”, va reblar ma germana, quatre dècades després d’haver-lo enterrat. Jo escoltava en bucle un casset de Paul Young en un aparell informe que també contenia una petita pantalla en la qual podia veure la tele, la 1 i la 2, vull dir. En blanc i negre i segons el temps que feia amb l’antena inclinada a una banda o altra, amb una minirosca amb què tractaves de sintonitzar un pla decent de la pel·li de torn, generalment la de La 2 en els cicles de cada nit, abans d’adormir-me. Quina gran escola de clàssics va ser aquella. Des de l’Oeste fins a totes les de Charles Chaplin. I en a penes un marc que no feia més que la palma de la mà d’un nen, i amb interferències. Però una passió és una passió, com diuen a El secreto de sus ojos, i no pots sinó claudicar-hi i abraçar-la com si no hi hagués un demà. Quan va arribar TV3, vam reciclar un giny atrotinat, que no coneixia el color, i amb un cable infinit que empalmava del menjador a la meva habitació veia, els diumenges a la tarda, el Sherlock Holmes de Jeremy Brett i el Mike Hammer de Stacy Keach. Tot aleshores en el meu món era en blanc i negre, com els records d’ara. Sembla que els vegi, i que em vegi, en la diminuta pantalla que il·luminava el quarto de la meva infància. Mira, mare, ja sé fer-me la torrada per acompanyar el pernil i no fer-lo malbé menjant-me’l sol. Mira, pare, ja treballo i tinc diners per comprar-me una americana. Mira, germà, ja m’agraden les neules sucades en cava i els torrons. Mira, padrina, encara m’agraden les maduixes amb vi i sucre. Bon Nadal, nàufrags del temps. Que la manteta del tió us acotxi sempre.
