Rosa florint en el glaç
La Rosa Fabregat em deia que era com la meva àvia. De fet, jo sentia que ho era. Em trucava tant per renyar-me si m’havia posat en algun dels meus jardins habituals, perquè deixés d’una vegada de fer-ho, com per felicitar-me, amb el seu entusiasme crònic, per algun article o algun esdeveniment poètic que li plaïa celebrar. Els que hem tingut el privilegi de conèixer aquesta dona només podem donar les gràcies per haver-nos encomanat el pes de la seva bondat, un pes forjat en una biografia difícil que tan sols la seva persistència va anar cisellant en esperança. Aquella dona fràgil podia confondre’ns amb la seva lleugeresa, amb la seva veu melodiosa que traspuava serenitat i amor (sí, amor, en el més pur dels conceptes), però en realitat estàvem davant d’un ésser fort que maldava per reivindicar la seva pròpia naturalesa, i la de totes les dones en ella, i la del país, i la de la llengua amb què parlava, pensava, sentia i escrivia. No m’estranya que l’abrandat discurs amb què va coronar el seu Premi Nacional de Cultura esdevingués ràpidament viral: ella creia en el que feia i proclamava, i res ni ningú hauria pogut mai apartar-la del camí, ni un instant.I tot ho escometia amb els ulls petits d’una nena petita, amb les mans petites i els peus petits. Semblava demanar permís per entrar en una sala, en un escenari, en una conversa, en el fons del teu cor. I aleshores, amb el gest humil, i una rialla que se sostenia entre flors invisibles i branques perennes, et conquistava, conquistava la sala i el món, que es retia als seus peus menuts. I podia canviar-lo. I el va canviar.
En la poesia, la Rosa seguia sent la Rosa i els seus versos pintaven d’una aquarel·la blava una realitat que s’entestava a contradir-la. Les cases, les ciutats, les ànimes, sovint estan fetes de misèria, però ella combatia totes les ombres amb la raó de la seva pròpia identitat, aquella que va elogiar-li, fa tants anys, Montserrat Roig: “Envolada de rigidesa i d’autoritarisme, ha hagut de descobrir a través de la pròpia paraula la seva íntima seguretat.” Com va escriure Anna Akhmàtova, va ser una rosa florint en el glaç.
La teva bondat, generositat, talent i alegria no es marciran mai, Rosa. Truca’m quan vulguis. Renya’m. Riguem una estona. Ancorat en la boira, seguiré fidel el rastre encès de la teva memòria.
