Que et donguin

Aquests darrers dies hem assistit a un auge sobtat de la lingüística en tots els seus vessants, fins i tot en el no verbal. Qui diu què, com ho diu, en quin context, com ho verbalitza i quina postura física adopta. Des que un jugador del Madrid va ser expulsat –i a sobre en un partit que va acabar sense victòria blanca, per a súmmum de catàstrofes– per una sola síl·laba, hem pogut saber que hi ha al nostre benvolgut estat tot d’especialistes en llengües, excelsos poliglots que podrien estar, en lloc d’ocupar banquetes, llotges o mitjans de comunicació, en cabines de l’ONU fent de fluids intèrprets. Es veu que no és el mateix fuck you que fuck off, dit en exclamació i adreçat a algú a la cara. El primer, segons sembla, significa en idioma castellà “que te jodan”, mentre que el segon equivaldria a “¡joder!”, pronunciat així, en exclamació, segons ha traduït literalment un filòleg anomenat Bellingham. Un altre home versat en idiolectes, de cognom Ancelotti, matisa aquesta traducció i considera que fuck off vol dir “no me jodas”. El matís és important quant al concepte de donar i rebre, del paper actiu o passiu de l’individu receptor del missatge. Recorda, tot plegat, la famosa màxima de Camilo José Cela, quan sostenia que “no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo”. Ell parlava amb propietat, potser no tant en el sentit literal sexual, a pesar del que maldava per aparentar, sinó més aviat en el figurat, perquè d’aquest segon ofici en sabia força, segons es va veure quan treballava de censor en plena dictadura. En fi, el cas és que feia dècades que a Espanya, terra de savis i literats insignes, no es muntava tal desori per una sola síl·laba, i a més proferida amb la parla de la Pérfida Albión. En català, llengua que per circumstàncies històriques prou sabudes ha anat perdent la batalla de l’estrat col·loquial, el fuck you i el fuck off tenen un transvasament complicat: jo aventuraria “que et donguin” (velaritzant el “donin” normatiu) i “collons!”. O, si usem el fotre, “que et fotin” i “no fotis”. Però per aquí la cosa va perdent força. Al final haurem de renegar en la llengua de l’imperi, sense que ens ensenyin una roja. Llàstima que el tendre català no disposi d’aquest so tan estrident, aquesta jota espanyola, que s’arrossega pel paladar superior com si tinguessis basca.