Locaton

Mon pare sovint utilitzava una expressió que ningú al voltant coneixia ni sabia del cert què volia dir. “Això és locaton”, exclamava. Pel context, podíem col·legir que es tractava de subratllar una evidència, com si afirméssim, parafrasejant el que mai Holmes va etzibar en els llibres de Conan Doyle, “elemental!”. Per raons d’atzar, com passa tan sovint, ara he esbrinat d’on prové aquella enigmàtica expressió. “Lo caton” respon en realitat a “el cató”, concebut a la castellana, esclar. La meva família paterna era tota aragonesa i en aquella casa només es parlava, a la preguerra, a la guerra i a la postguerra, la llengua espanyola. És curiós, pensat vora cent anys després, que tant el pare com les seves dues germanes acabessin sent catalanoparlants pures. Miracles i capricis dels temps, d’uns temps impossibles sota la dictadura. La immersió lingüística catalana ja va ser cosa dels seus fills, o més aviat dels seus nets. Cató és sinònim de “primer llibre de lectura”, si fem cas del diccionari, i aquest era el títol que aquell volum tenia a l’Espanya dels anys quaranta, naturalment en castellà. Aprenies per primera vegada a Catalunya l’idioma de Castella amb el cató, el Catón. Mi mamá me mima, yo amo a mi mamá. Mai una eme havia estat al·literada amb tant d’amor.

El nom cató, alhora, provenia de Marc Porci Cató, polític, escriptor i orador romà del segle II abans de Crist que, entre altres fites glorioses, es compta la d’ensarronar els ilergets amb unes quantes miserables molles de pa en la seva reeixida conquesta de la Hispània. Es veu que els lleidatans som capaços de vendre la pròpia mare per un mos. Curiosament, Cató, també dit el Censor, o el Vell, va ser traduït al català el 1462, molt abans que la majoria de llengües europees, a les quals va arribar via Erasme de Rotterdam. A Catalunya ja n’hi havia referències al segle XII. Com a moralista i creador de màximes enginyoses, Cató va constituir un model literari i personal durant l’edat mitjana, fins al punt de servir d’encuny per al llibre amb el qual la canalla aprenia a llegir i a escriure. Llàstima que, en la seva vida privada, no seguís els seus propis consells de civisme i austeritat: bevia i menjava sense mesura i els seus esclaus i esclaves acabaven violats o morts. D’aquesta paradoxa, tan intrínseca a la condició humana, mon pare també en diria “locaton”. Elemental.