Tenir o no tenir
Sant Agustí deia que la felicitat consisteix a desitjar el que ja tens. És cert que això, a primera vista, podria implicar una certa deixadesa vital, és a dir, conformar-te amb el que posseeixes i no buscar res més enllà. Si tothom seguís aquesta darrera idea, el món no hauria evolucionat ni els creadors haurien creat la bellesa partint del buit, donant a llum el que fins aleshores només restava en la fosca, inexistent, i latent. En fi, que sant Agustí em penso que en realitat no anava per aquí, sinó més aviat per camins del tot contraris: utilitza la paraula desitjar, no conformar-se. Desitjar, que considero, no sé per què, una intensificació de voler, et facilita l’existència diària fins a límits insospitats, els teus propis límits, perquè cada dia de la teva vida pot assaciar el desig amb les coses que tens a la vora, les coses que t’agraden i necessites, les coses que fan que els matins i les tardes brillin més i que des del capvespre t’agombolin les hores fins a l’endemà. Desitjar el que ja tens és gaudir, és no haver de patir frustracions ni odis ni enveges, uns sentiments que, malgrat que a vegades poden ser incontrolables, per instintius, també són absurds, molt estúpids, per falsos i perquè mai condueixen enlloc. O condueixen a un atzucac fangós, del qual costa tornar i en el qual la teva pròpia imatge enrunada et contempla.
La frase de sant Agustí la trec d’una de les pel·lícules més exquisides que he vist en anys, La passion de Dodin Bouffant, horrorosament traduïda a l’espanyol com A fuego lento. En anglès el títol és molt superior: The taste of things, el sabor de les coses. Un film en què Juliette Binoche, en un paper que li va al dit, i Benoït Magimel ens transporten als fogons de la França del 1885 entre alta gastronomia, converses pausades i sempre intel·ligents i sucoses, i relacions humanes fonamentades en la recerca de l’excel·lència en l’ofici de viure i de sentir. La lentitud en el caient de la llum entrant pels finestrals i envaint-ho tot, en el blanc dels camps, en la transparència de la pell i de les habitacions d’un castell alhora resum i contradicció del món que l’envolta. La lentitud en els plans seqüència, per on la pantalla supura olors i gustos. La lenta dignitat, educada, culta. Les estovalles blanques, la coberteria. El baf dels brous sobre els vidres des d’on mirar al món i escriure-hi el teu nom, esvanint-se en el delit, en el desig del que ja tens.
