La veritat és mentida
Una fotografia sempre és veritat. No és la veritat, ni tan sols una veritat. Una fotografia és veritat perquè conté la seva veritat. La que em transmet a mi com a observador, com a ull que la rep i la contempla. I la processa. Mentre la processa, de la fotografia sorgeix aquesta veritat, que sempre ho és, doncs, perquè és la meva. A mi, com a observador, com a receptor obert, no m’importaran els processos que han portat fins a aquella imatge. Una imatge pot apel·lar la meva intel·ligència a moure’s per entendre-la, però també les meves emocions, els meus sentiments, que pouen en mi i de seguida es manifesten. El simple fet de la contemplació pot avidar qualsevol sensació nova, entre els sentits i l’intel·lecte. De fet, tant és el que apel·li: una fotografia sempre és veritat.
Per què una instantània ha de ser real? O figurativa, en termes pictòrics. Fins i tot des dels principis de la fotografia, aquest art ja duia incorporada la maleïda dialèctica. Recordem la polèmica del cavall en moviment de fa cent cinquanta anys. Ni aquella famosa cronofotografia de Muybridge, precursora del cinema, que demostrava que en efecte el cavall se suspèn en l’aire per una mil·lèsima de segon, va poder convèncer molts incrèduls, que continuaven creient que allò era un muntatge.
Jordi V. Pou, el fotògraf lleidatà més internacional, ha estudiat i explicat a bastament aquesta cruïlla de percepcions que descansa en el fons mateix de la fotografia, en la seva arrel primigènia, en la seva concepció, que s’arrossega fins avui dia. Encara usem el terme immortalitzar quan capturem una imatge. (Perdoneu tanta cursiva, aquí semblen necessàries.) I ara, a sobre, tenim la ingerència definitiva de la intel·ligència artificial, amb la qual Pou ha assolit quadres d’una composició pertorbadora. L’art és un codi sense codi. Quan uneixes ofici i expressió, tens més a prop la bellesa, concebuda a la manera clàssica, com a veritat. La que esmentava en la primera línia d’aquest paper.
També la revela Llorenç Melgosa, sense filtres, en la cruïlla entre tècnica i mirada. Podeu comprovar-ho en aquest diari cada diumenge. Una paraula val més que mil imatges, ens diu, juganer. Quan ell fa el clic, l’ull ja ve farcit d’idees, de paraules poroses que es cosifiquen, i a cada clic va buscant, fins que troba. I ens troba.
