Les espines

Ma mare sempre deia que era “molt guapo”. En la meva infància, aquell home que entrava a casa per un televisor primari que només tenia un canal, un mascle de trets exòtics, encarnava el símbol de la perfecció masculina, tant era si feia de doctor, de shogun o de capellà de moral “distreta”, com es deia aleshores. Un mossèn atractiu que seduïa, sense proposar-s’ho, esclar, per combustió espontània, una dona vint anys més jove que ell. La metàfora de la sèrie que humidificava els somnis eròtics de les mestresses de casa de principis dels vuitanta, protagonistes femenines de la repressió franquista que s’esllanguia a marxes forçades, era un ocell que buscava incessantment un arbre amb espines, entre les quals una, per enclavar-s’hi mentre deixava anar el seu primer i últim i perfecte cant. El pájaro espino, com a títol, és una traducció impossible de superar.

Richard Chamberlain, que per a desolació general proclamaria dues dècades després que era homosexual, era “molt guapo” no tan sols pels caires orientals de la seva cara, amb aquells ulls hipnòtics dels quals no podies escapar-te, home o dona, sinó també perquè era “alt”. Aquesta característica que avui dia sembla una futilesa no ho era tant en aquella Espanya escanyada per una fam atàvica, arrelada en el moll dels ossos enterrats i anònims de la postguerra, que dècades després continuaven cridant el seu silenci colgat. Un home alt, per a una dona, simbolitzava un salt d’esperança generacional, un posat d’elegància davant de l’escòria física de la vida. Potser encara ho simbolitza. Gary Cooper, per exemple, representava el prototip d’home atractiu, gairebé tan sols per l’altitud dels seus ulls amb relació al nivell del mar. A banda de l’ocell espí, ma mare sempre deia que l’home més guapo de la història (no del cine, de la història de la humanitat) era Tyrone Power, pronunciat “tirone pover”, amb la erre final. Però, esclar, la barreja de carn i esperit, de la Passió amb passió, presentat com un regal embolicat amb un llaç d’alçacoll, era un coixí massa flonjo aquells anys llunyans per als genolls que es repelaven contra el terra a la vora del llit abans d’anar a dormir, sota una creu. Sempre li haurem d’agrair, a Richard Chamberlain, que xopés de somnis lubrificants i d’oasis els deserts que les ànimes emparedades per la culpa i el pecat van haver de travessar al llarg del segle XX. Era molt guapo.