El líder ocult

RETORNANT a la Segona Guerra Mundial, observem un líder que ningú va pensar que ho seria, ni tan sols ell mateix. Així com la contribució de cada persona que va lluitar i va col·laborar en àmbits molt diversos va ser clau per a la derrota del nazisme, poc o molt, Dwight D. Eisenhower hi va contribuir al ser el comandant en cap de les forces aliades però sobretot al ser el seu líder.

Vegeu que una cosa no porta a l’altra. A Eisenhower el van nomenar comandant suprem, però van ser el seu treball i la seua dedicació les que el van convertir en un líder apreciat, respectat i seguit. I no sense dificultats.

Eisenhower no va comptar amb l’entusiasme d’alguns generals aliats, en llocs clau, que opinaven que com a estrateg deixava molt a desitjar, que la seua experiència bèl·lica era molt limitada i que tenia el seu càrrec per designació política. Sí, podem dir que no va ser un gran estrateg, que la seua experiència bèl·lica era menor que la de molts altres comandaments, i que devia el seu càrrec al fet que els Estats Units eren els que més contribuïen a l’esforç bèl·lic, però també podem dir que Eisenhower va ser qui va coordinar eficaçment els exèrcits aliats i els va convertir en un cos unit. Els avantatges dels aliats també tenien contrapartides, sobretot el de no comptar amb un comandament únic i a més arribar a ser ineficaces a causa de dissensions o enfrontaments.

Eisenhower sempre va ser conscient d’aquest últim perill, i per això el seu estil de lideratge permetia opinions diferents, buscava concitar acords, i sobretot buscava que els equips s’impliquessin tant que aconseguissin els seus objectius treballant junts.Per si fos poc coordinar i dirigir l’esforç bèl·lic més gran fins a la data, va haver de bregar amb les ambicions, presses, egos i errors de certs actors principals: coneixem les seues dificultats amb el general Patton, al qual va haver de cridar a l’ordre en més d’una ocasió, va saber donar corda al general Montgomery, desitjós de reconeixement i aclamació, i també es va desesperar amb la tossuderia de De Gaulle. Sense oblidar que va haver de bregar amb els seus superiors, el premier Churchill i el president Roosevelt, afegint-hi en ocasions diferències d’opinió amb aquests.Algú podria dir que Eisenhower no va ser més que un gestor. Potser hauria de passar d’un gran angular a un enfocament més detallat, en el qual veuria com demanava el màxim del seu equip i també els cuidava i donava exemple, com havia de tractar amb tots, incorporar i motivar-los a tots, sense deixar ningú de banda, tret que fos incompetent, com va haver d’ajudar a solucionar les diferències, desacords i rivalitats en les forces aliades, que haurien portat al desastre general.

Aquest gestor va ser el líder que va haver de prendre la decisió de donar llum verda a la invasió més gran de la història, la matinada del 6 de juny del 1944, en unes condicions meteorològiques insegures. Un gestor de qui depenien milions d’homes i dones.Eisenhower ens ensenya que podem aprendre a liderar, amb les nostres petites o grans aptituds, convertint-les en accions que donin exemple amb treball, amb respecte i amb l’afecte cap als membres de l’equip, com ell va fer en una gesta que va canviar la història europea.