Tenim la teoria

La feina de periodista a la ràdio em dona la possibilitat de conversar amb persones, amb qui potser no hauria parlat mai, de temes que no són habituals. Aquesta temporada a Ràdio Tàrrega fem una tertúlia amb estudiants de batxillerat i parlem de temes que els hem proposat. Aquest cop preguntàvem sobre com afecta la globalització a l’economia local. La conversa va girar sobre la roba. Justament el centre on estudien va posar en marxa fa un parell d’anys una cooperativa per ensenyar-los economia circular, medi ambient i reutilització de materials. Els alumnes en són socis, i s’intercanvien peces de roba entre ells. Així es consciencien sobre la contaminació i el consum innecessari, a més els expliquen les condicions de vida i treball que hi ha darrere les multinacionals en països menys desenvolupats. També els litres d’aigua que suposa fabricar uns texans, per exemple. La teoria la saben, però la pràctica… Tots han utilitzat roba de germans grans, cosins o amics quan eren petits, però confessen que en arribar a l’institut la pressió social pot més i s’ho miren molt a l’hora d’escollir com es vesteixen. Vam parlar dels problemes que a escala mundial suposa comprar en empreses xineses a preus ridículs, tant pel que fa a les condicions laborals i socials dels seus treballadors com pel medi ambient. També com afecten les compres per internet als comerços de les nostres ciutats. Fins i tot vam imaginar com seria una població sense cap botiga oberta, i la veritat és que no els va agradar gens. Tot i això, explicaven que els costa renunciar a la comoditat de comprar des del sofà mentre miren una sèrie. D’altra banda, sí que utilitzen aparells electrònics de segona mà, recondicionats, però en la majoria de casos és perquè no es poden permetre comprar-ne un de nou i no pas per consciència mediambiental. I també és cert que en els últims temps s’ha posat de moda l’ús d’apps de compra i venda de peces de roba de segona mà. En tot cas, ja tenim la teoria, ara només ens falta posar-ho en pràctica. PD: Aquest escrit no pretén criminalitzar els joves, tot el contrari. Som els adults els que els donem els diners perquè comprin per internet, i en la majoria de casos no som els més indicats per donar exemple.