Dona havies de ser

Arriben les vacances i moltes famílies carregarem el cotxe amb l’equipatge i farem quilòmetres i quilòmetres fins a arribar al nostre destí vacacional. Us proposo un experiment, mireu els altres cotxes i anoteu en quants hi veieu una dona al volant. M’hi jugo tres pèsols que si al vehicle hi va una parella heterosexual, en una gran majoria dels casos és ell qui condueix. I doblo l’aposta, si porten fills petits, és ella la que va al darrere amb el xumet, el biberó i cantant per fer-los passar el viatge més ràpidament. Fins no fa gaire, la meva família també funcionava així, i això que el meu marit, mig seriosament mig de broma, sovint em preguntava si conduïa jo. Tot va canviar fa uns mesos, en un viatge que vam fer per Itàlia. A Roma agafàvem un cotxe de lloguer per recórrer la costa Amalfitana i acabar a Nàpols. Per un problema amb els papers el meu marit no podia ser el conductor. Per tant, em va tocar agafar el volant a mi. Vaig trobar la sortida de la caòtica Roma i després vaig conduir per les sinuoses i estretes carreteres de la costa Amalfitana, entre motos i autocars que passaven per indrets que a primera vista semblaven impossibles. La prova de foc, però, va arribar a Nàpols. Els que hi heu estat m’entendreu, els altres només cal que busqueu per internet algun vídeo sobre la conducció en aquesta ciutat. Sembla impossible que sigui a Europa. El truc és abaixar les finestres i escoltar per on venen els clàxons. Vam sobreviure sense ni una rascada. El cas és que un d’aquests dies la meva filla (16 anys en aquell moment) comenta com qui no vol la cosa: “M’agrada que condueixis tu, mare.” Cara de sorpresa i li pregunto per què ho diu. “Perquè així veig que jo també ho podré fer”, respon. La reflexió se’ns va quedar clavada, i tot i que conduir no sigui la meva passió i em suposi un esforç (sempre que faig trajectes llargs acabo molt cansada), ara és habitual que quan sortim ens preguntem qui agafarà el cotxe dels dos o que el trajecte d’anada el faci un i el de tornada un altre. Fa molts anys que les dones conduïm, però encara són ells els que tenen les regnes del viatge. I això que ara ja comencem a tenir superat allò del “dona havies de ser”, o almenys no està acceptat socialment dir-ho en veu alta.