Records

On són els records que no recordem? El nostre cervell els ha processat, però ara no sap on els té guardats? O simplement els va llençar a la brossa i ara són irrecuperables? A quants llocs he estat que no recordo? Quantes converses he tingut amb gent que, si ara em creués pel carrer, no reconeixeria? Com estableix el cervell què és important i què no? Sempre faig broma dient que al cap hi tenim diferents calaixets i que la clau és tenir-los ben ordenats i saber en cada moment quin convé obrir. Algun neuròleg a la sala? El primer record que tinc és el de la meva besàvia, tota vestida de negre, asseguda a la cuina dels meus avis. Jo no podia tenir més de 2 anys, perquè va morir quan tenia aquesta edat. Resulta que aquesta imatge és molt semblant a la que hi ha en un vídeo domèstic que vaig veure setmanes més tard. Quin és el primer record que tinc en realitat? Entenc que el nostre cervell sap que no cal emmagatzemar el que hem menjat abans-d’ahir, i que deu ser impossible guardar tot el que ens ha passat al llarg de la nostra vida, però em fa basarda pensar que és impossible recordar tot el que he viscut. M’impressiona mirar un àlbum de fotografies i veure que no sé qui són les persones que m’acompanyen, o on es va fer aquella imatge on surto somrient. I pensar que abans només trèiem la càmera per captar els moments més memorables. Ara, amb el mòbil, fotografiem qualsevol ximpleria, sigui important o no. Serem capaços d’aquí a uns anys de situar tots aquests instants? A mi em passa que, a vegades, em venen imatges al cap de viatges que he fet, i no sabria dir quin és el motiu que fa que el meu cervell obri aquest calaixet just en aquest moment. Però com s’emmagatzemen els records? Els investigadors asseguren que el cervell prioritza guardar els que estan relacionats amb les emocions fortes, però que també té un mecanisme per eliminar els que considera que són menys importants i així fa lloc per a nous records. Just aquesta setmana he anat a veure la pel·lícula Inside Out 2, on els guionistes fan una explicació molt divertida de com es generen els records, quins van a parar a l’oblit i quins queden presents al llarg de la nostra vida. Diu que la ficció molts cops supera la realitat. Algun neuròleg a la sala?