Sense veu
Faig el cafè d’havent dinat amb les notícies de fons. Amb la família parlem de com ens ha anat al dia, però la presentadora de l’informatiu diu tres paraules que desvien la meva atenció: dones, veu, Afganistan. Els talibans han censurat la veu de les dones en públic. Tres anys després de recuperar el control del país, ara han imposat una nova prohibició: no poden parlar, cantar o recitar poesia en públic. Ho han aprovat mitjançant una llei del Ministeri per a la Propagació de la Virtut i la Prevenció del Vici. Conté 35 articles on hi ha moltes més prohibicions, com ara que les dones surtin al carrer sense portar un burca. Diuen que així eviten “temptar” els homes. Els taxistes i conductors tampoc poden portar dones que no vagin acompanyades d’homes de la seva família. Queda prohibit que els mitjans de comunicació mostrin imatges d’homes amb corbata o barba massa curta, i evidentment també els obliga a respectar la llei islàmica. Demano a la família que em deixi escoltar completament la notícia mentre vaig assimilant què comporta per a la vida de les afganeses. Suposo que el fet que sigui una dona, treballi en un mitjà de comunicació, davant d’un micro, fa que m’impacti encara més. De cop, recordo que dies enrere una altra imatge em va cridar l’atenció mentre miràvem el partit del Trofeu Joan Gamper femení. Les càmeres prestaven molta atenció a una jugadora de l’AC Milan, en lloc d’ensenyar les del Barça. Mostraven Nadia Nadim, una esportista nascuda el 1988 a Herat, Afganistan. Quan només tenia 12 anys va haver de marxar del seu país després que els talibans executessin el seu pare, un general de l’Exèrcit Nacional Afganès. La seva mare, ella i quatre germanes més, van travessar la frontera amb passaports falsos i amagades dins d’un camió. El seu periple va acabar a Dinamarca, on les van instal·lar a un camp de refugiats. Allí la Nadia va aprendre a jugar a futbol i des de llavors no ha parat. Ha jugat dues Eurocopes amb Dinamarca, ha guanyat la lliga d’aquest país i ha format part d’equips com el Manchester City o el París Saint-Germain. A més, també té el títol de doctora en medicina. Jo, però, no puc parar de pensar en les afganeses que no han pogut fugir i viuen sota un burca i mudes a l’Afganistan.
