L’ús del català

Aquesta setmana he participat en una taula rodona sobre l’ús del català a les xarxes socials. No cal ser gaire observador per adonar-se que la majoria del contingut que consumim és en castellà o anglès. Això té conseqüències per al català. Els joves consumeixen tant contingut en castellà que, tot i tenir el català com a llengua materna, moltes vegades construeixen les frases en castellà. Es mengen pronoms, utilitzen incorrectament “el que” o “el qui”, i coneixen més refranys en castellà que no pas frases fetes en català. No es tracta que tothom parli el català de manera excel·lent, ni de bon tros, però sí que hem de ser conscients que com més l’usem, tant en l’àmbit digital com en l’analògic, millor el parlarem. Si volem que hi hagi contingut en català a les xarxes, hem de consumir perfils de creadors de contingut en català. Si volem que les plataformes digitals tinguin pel·lícules en la nostra llengua, haurem de demostrar als amos del negoci que les mirarem i fer sessions de cinema a casa amb els pocs films en català que hi ha actualment. Si volem que Google no penalitzi els webs escrits en català i que els mostri quan fem una cerca, haurem de formular les preguntes en català i tenir els nostres dispositius configurats en aquesta llengua.

Però també hi ha altres maneres de fer que el català sigui una llengua d’ús habitual en totes les comunicacions. La primera és no canviar d’idioma quan algú s’adreça a nosaltres en castellà, sempre que entengui el català, és clar. Temps enrere, vaig treballar amb una jove periodista de pares marroquins que es van instal·lar a l’Urgell. Aquí va néixer ella. Anant amunt i avall, em vaig adonar que, moltes vegades, persones catalanoparlants es dirigien a ella en castellà. Quan canviem d’idioma, estem enviant el missatge que el català és només cosa d’alguns i no de tothom. També li estem dient que no la considerem una de les nostres, que la veiem com una forastera. Ho fem sense malícia, inconscientment, però el missatge va calant. I encara us diré més: també era molt habitual que, cada cop que la presentava a algú, li preguntessin: “I tu d’on ets?”. Quan això es repeteix dos o tres cops cada dia, irremeiablement et fan sentir de fora. Ella contestava que era d’Anglesola.