Vist per a sentència

Estem vivint a Catalunya uns moments políticament convulsos marcats pels darrers esdeveniments dels últims mesos i dies que han sacsejat i enervat els ànims d’aquells ciutadans i ciutadanes mitjanament conscients del futur de la nostra societat.

Sóc del parer que massa gent se sent cada vegada més incòmoda amb les seves democràcies, perquè creu que les coses estan anant en una direcció equivocada, no confien en els seus governs i temen l’ascens dels partits de dreta radical, nacionalismes intransigents, o populismes que aborden el sentiment antisistema de grans capes de la societat invocant demagògicament una bretxa insalvable entre unes elits corruptes i ells, autoproclamats representants del poble pur i moralment homogeni. És l’expressió d’una crisi global de la política, és l’expressió de la desmoralització i la confusió de les capes més colpejades per la crisi, que de baix a dalt, contamina les societats.

Considero que la classe política espanyola i també la catalana continuen fent pena. La nostra societat no necessita ni judicis polítics, ni polítics que trenquin les regles del joc democràtic. Ni tampoc que girin l’esquena a l’agenda del canvi dels moviments socials de la indignació. Són imprescindibles bons polítics que facilitin la convivència i que defineixin el model d’encaix Catalunya-Espanya que permeti desbloquejar la situació present. Polítics amb majúscules que en una situació de normalitat, o fins i tot una escissió de l’Estat, sàpiguen pactar sense amenaces ni calendaris frenètics i siguin capaços de trobar un espai per fer-ho. La causa pel procés participatiu del 9 de novembre del 2014 ha quedat vista per a sentència després d’una setmana de judici. Però em temo que continuï la polèmica perquè tots plegats no accepten la diversitat d’opinions. Els falta perícia política per ser portadors de les reformes que la ciutadania exigeix. No en saben i no n’aprenen gens. I d’aquest el seu no aprendre, acabarem perdent tots.

En algun moment, caldrà fer una parada obligatòria i buscar un marc on ens puguem trobar. Encara que només fos per no adoptar una frase de Fernando Savater: “Només els imbècils no canvien”.