Fills de la Llotja

Les veritats són veritats, els dolguin a qui els dolguin i no deixo d’aplaudir els que aprofitant el seu moment de glòria, li diuen, des del carrer o des de l’oposició al que governa, el que creuen que estan fent malament. Però d’altra banda, aquest aplaudiment que m’inspira l’oportunitat que ha de tenir tothom d’alçar la veu i defensar les pròpies decisions amb tot el respecte es converteix amb rebuig a comprovar massa vegades que fer-ho no és valentia de dir la veritat, és bruta manipulació demagògica que busca aconseguir el minut de glòria en els plens i xarxes socials.

M’apassiona el treball amb les persones i per a les persones i m’il·lusiona la possibilitat d’impulsar canvis que contribueixin a la millora del conjunt de la societat perquè a tots ens arriba tard o d’hora l’oportunitat d’intentar canviar el món al nostre estil. Però mentre això passa, i com que ningú és millor que els altres, és indispensable que renunciem tots a certs desitjos impossibles, com el de no perdre mai o que tothom es plegui als nostres capritxos.

La Llotja de Lleida, des del seu disseny el 2004 en l’època del boom immobiliari, ha estat un projecte marcat per la polèmica. Però aquest fet no ens pot impedir avui dia d’estar orgullosos de tenir el tercer espai escènic de Catalunya, amb equipament tècnic d’última generació i amb espais polivalents per on passen més de 110.000 persones a l’any entre congressos, convencions, espectacles escènics i amb un impacte econòmic pel turisme de negocis de més de 50 milions d’euros.

Un espai únic pagat amb la venda d’un solar en un procés fet amb transparència, concurrència pública i amb participació d’un comitè d’experts.

Considero que cadascú en la nostra feina, la coherència i el prestigi ens l’hem de guanyar dia a dia, pas a pas, però el respecte ens el tenim tots merescut. Gestionar un municipi és gestionar persones, espais, recursos i també sentiments.

Tots tenim arguments, utilitzem-los educadament perquè la representació de centenars de persones s’ha de demostrar tenint respecte i no actuant com nens consentits i mal educats als quals costa treball entendre que per obtenir cal fer una mica més que exigir.