Veritats íntimes

tot esperant Godot es va estrenar a Catalunya a la ciutat de Lleida l’any 1965. Produïda per l’Àngel Jové i dirigida per Josep Maria Riu i el grup TOAR, amb fotografies de Ton Sirera. El teatre de l’absurd es caracteritza pel rebuig del llenguatge lògic. Els diàlegs no tenen sentit i l’espectador es troba immers en una atmosfera gairebé onírica on cadascú pot fer interpretacions segons els seus gustos i tendències.

Samuel Beckett l’any 1940 va escenificar en la seva obra Tot esperant Godot el que podria ser l’escenari del drama actual del nostre país. La incomunicació. A Vladímir i Estragó els va passant la vida mentre es lamenten de les seves desgràcies. Esperen, déu n’hi do, la felicitat salvadora i plenària, la resolució de tots els reals i possibles problemes de la seva existència. Qui ha de salvar-los i fer-los feliços és Godot, aquest personatge o situació que sempre esperen i que mai apareix. Esperen sense el menor indici de la raonabilitat de la seva confiança en l’arribada de Godot, només perquè aquest, no se sap com, els ha fet creure que vindrà.

Els textos de Beckett mostren la incapacitat, el fracàs, la desesperació, la soledat i, en definitiva, l’espera del no-res. Els personatges saben que no poden esperar gran cosa, però hi insisteixen, encara que saben que és inútil.

Com també al teatre el Procés està arribant a la fi del segon acte. El final del qual no sé si serà succeït per un altre primer acte que busqui la línia estreta d’una negociació fructífera amb l’Estat. A punt d’acabar l’obra, els personatges parlen i parlen però no es mouen. Fins i tot la paraula seny ha agafat mala fama. Hem canviat virtuts dels catalans com la mesura o la ironia, per donar pas al servilisme que demostren els que remenen les cireres per aquest nou Godot.

Potser allò que es va qualificar de teatre de l’absurd no era tan absurd. O potser sí que ho era. El veritablement absurd és la realitat que estem vivint atès que la política d’un territori gira entorn d’un Procés que no existeix en termes reals i que al cap i a la fi avorreix, perquè costa d’agafar el sentit i l’argument d’una cosa i que sembla simplement incapacitat i desraó dels mal anomenats líders que ens governen.