Homenatge a Lleida

Al llibre

Homenatge a Catalunya

, que vaig començar a comentar aquí diumenge passat, arran del setantè aniversari de la curta convalescència del seu autor a la nostra ciutat, l’estiu de 1937, George Orwell dedica quatre pàgines al referit episodi. El periodista i escriptor britànic s’havia allistat a finals de 1936 a les milícies del POUM. Pocs mesos després, cau ferit en una trinxera del front d’Aragó. Convençut durant un parell de minuts que morirà, se sent més enfurismat per la seva mala sort que no ressentit amb el soldat enemic que li ha disparat, a qui, si mai feien presoner, diu que es limitaria a felicitar-lo per la bona punteria.

El traslladen en ambulància fins a Barbastre per una carretera plena de clots i, des d’allí, en tren a Lleida, on estarà cinc o sis dies ingressat a l’hospital de Santa Maria, que descriu com a molt gran, dotat d’un bonic jardí amb una bassa de peixos vermells i grisos, que creu que són albors i es passa hores mirant-los, ja que aviat es pot aixecar del llit i passejar. Explica que en aquell centre sanitari s’allotjaven pacients civils i militars barrejats i que alguns companys de sala tenien ferides espantoses. Coneix dos milicians de permís que li donen tots els cigarrets que porten a les butxaques, corresponents a la ració de tabac d’una setmana, quan no se’n podia comprar a cap estanc.

Es queixa no per defecte, sinó per excés, de la quantitat de menjar que serveixen a l’hospital. Sembla que la tradició, “més a Espanya que en cap altre lloc”, ironitza Orwell, consistia a atipar els malalts amb menges pesades. “A Lleida, els àpats eren terrorífics”, sentencia. Per esmorzar, sopa, truita, estofat, pa, vi i cafè. A les sis del matí! El dinar encara era més copiós. Mentrestant, la gent passava gana, es lamenta. “Sembla que els espanyols no tenen cap idea del que és una dieta lleugera. Donen el mateix menjar als malalts que als sans, sempre els mateixos plats suculents, greixosos, xops d’oli d’oliva.”

Una mica més refet de salut –i és de suposar que havent guanyat uns quants quilos–, el traslladen en autocar a l’estació per agafar el tren de Tarragona. A banda dels peixos de colors i els fregits abundants, de Lleida recordarà les rengleres de nius construïts per milers d’orenetes al llarg de les cornises de vells edificis mig enrunats, que de lluny li semblaven motllures d’estil rococó.