De debò val la pena?

El pare em deia que en democràcia les persones comencen a parlar d’identitat quan deixen de parlar sobre el que tenen en comú, oblidant massa sovint que és preferible conviure que guanyar. El pare em va inculcar l’estima a la llibertat, als drets i a la vida, però respectant sempre la gent.

Republicà i catalanista, somiava en assolir un dia un món segur per les seves nétes, un món del qual poguéssim refiar-nos, un món on el primer pas fos sempre iniciar el diàleg, i si avui fos amb nosaltres segur que les imatges d’un Estat prohibint actes democràtics al carrer li hauria remogut l’estómac.

Malauradament no puc gaudir de la seva companyia però sí de les seves ensenyances, i la convocatòria surrealista de la “declaració d’independència diferida” per part de Puigdemont en meitat d’un clima social explosiu, crec que pensaria que és una ximpleria política descomunal perquè continua alimentant l’odi en lloc d’alimentar l’esperança.

Considero que és totalment irresponsable, President, fer el que calgui per assolir el seu objectiu per acontentar la seva parròquia independentista, si això suposa passar per damunt dels drets de qui no li donen suport, o de les institucions que gestionen el bé comú. Defensar les institucions catalanes exigeix respectar-les i la signatura d’aquest document privat passarà als annals tristos de la política i de la ignorància dels drets de les minories.

El govern de la Generalitat sembla disposat al martiri. El problema és que amb ell hi van les nostres institucions, els nostres drets i les nostres llibertats. No sé si tots plegats ens han volgut enganyar o simplement han generat expectatives irreals, però sé que hi ha indignació, cansament, fastig dels paranys i les mentides en les quals els independentistes han basat bona part la seva aventura suïcida.

És un sentiment general que d’aquesta no en sortirem indemnes, el trencat és tan gran i ens afecta tant a tots que no hi ha sortides que no siguin doloroses. Però si la conclusió és que no sabem avançar junts, sense vencedors ni vençuts és que no hem après res en cinquanta anys.