i un culUna ànima, un cos...

Coincidint amb el centenari

del seu naixement, en 1917, a l’Espluga de Francolí, Publicacions de l’Abadia de Montserrat acaba d’editar una selecció de poemes de mossèn Ramon Muntanyola, escollits i prologats per Joan M. Pujals, que ens presenta aquest sacerdot vinculat en diverses etapes de la seva vida a les terres de Lleida com a integrant del corrent intel·lectual del catalanisme cristià, obert de mires i compromès amb el país, la seva cultura i la llengua. També com un poeta de la reconciliació després de la guerra civil, on va estar a punt de morir, detingut pels milicians al seminari de la Seu d’Urgell. Va poder fugir a l’estranger, però el seu pare i un germà no tindrien tanta sort i van ser assassinats. Per això Pujals el qualifica també de poeta del perdó. I de poeta de l’esperança –en uns moments en què no es donaven gaires motius per a l’optimisme–, tal com palesen alguns dels seus primers versos, escrits arran de la mort en 1943 del cardenal Vidal i Barraquer, a qui més endavant havia de dedicar una biografia: “Dia vindrà que dreçarem la testa...”. Així es titula justament aquest volum antològic:

Dia vindrà

. I més avall augura que Catalunya “tornarà a prendre una ànima i un cos”. Ara bé, l’esperança que proclama no és passiva, perquè el dia en qüestió vindrà si fem allò que cal perquè vingui. D’entrada: perdonar, recuperar i reconstruir.

Acabada la contesa i tornat de l’exili, Muntanyola cantava la primera missa en 1942 a Cervià de les Garrigues, d’on provenia la seva família paterna. De seguida és nomenat vicari de Guimerà i prevere de Ciutadilla, més tard dels Omells de na Gaia, on promou dues publicacions en català ja en 1947 –les primeres de la postguerra–, que assoliran una gran difusió territorial i un elevat tiratge, una de les quals considerada precedent de la revista

Serra d’Or

, i que li comportaran un càstig per part del cardenal Arriba y Castro, el qual el degrada a capellà adjunt de la casa d’exercicis de la Selva del Camp. En 1960 és designat ecònom de Salou, on morirà en 1973. El trasllat dels Omells a Salou serà ironitzat per ell mateix com el pas “d’un cul de món a un món de culs”.

Poeta noucentista de tradició popular, influït sobretot per Verdaguer i Maragall, en aquesta tria trobem poemes dedicats a poblacions ponentines com els Omells, Vinaixa, Guimerà i Vallbona de les Monges.