Pobra independència

Sóc dels que creuen que s’estima un país no robant dels diners públics, no votant corruptes, defensant el bé comú, fomentant els potencials de tots, conservant els valors que val la pena conservar i deixant en la golfa el que ens llastra. I penso que seria imprescindible que els qui es pengen de banderes amb sana intenció valoressin tots aquests patriotismes.

Puigdemont es va comprometre quan va acceptar el càrrec a portar Catalunya fins a les portes de la Independència. Això ja ho ha fet però és veritat que a uns costos inassumibles. Perquè clar, una cosa és pujar a un balcó i proclamar amb un megàfon la independència i una altra molt diferent fer viable econòmicament la seva república.

El govern català promet que l’economia catalana florirà sense Espanya però no explica que Espanya no la donarà mai gratis, i honestament crec que és difícil i gairebé impossible sense ser populista, casar independència sense suports legals nacionals ni internacionals i disposar de més recursos per conduir una societat a un nou Estat, o lluitar contra les conseqüències de la complicada situació laboral que viu Catalunya, on hi ha 260.000 persones que estan desesperades per trobar feina.

Entenc que dialogar és saber compartir i també saber renunciar si es vol dissenyar un país que es basi en la creativitat, en la imaginació, i en l’entusiasme que ens defineix als catalans. No és necessari inventar la drecera de la “voluntat popular” per declarar la independència, passant per sobre del marc jurídic constitucional, o pot semblar que alguns volen desplaçar el conflicte del Parlament al carrer per voler escapar de la Justícia a través de la independència.

Reclamo poder exercir el meu dret a decidir perquè no sóc secessionista, no m’agrada l’alternativa imposada de la independència, i perquè considero que els partits independentistes no han dit la veritat sobre el seu cost. Els danys per a les empreses, la desigualtat social i l’ocupació estan sent molt greus. Però de gens d’això ens parlen en aquesta tragicomèdia en què s’ha convertit Catalunya. El present, s’està esgotant i si no hi ha diàleg i oferta creïble des de la política aviat serà massa tard. No vull creure que ho sigui ja.